El fred que crema és un film de Santi Trullenque que opta al Premi Gaudí a la Millor Pel·lícula. Com que és possible que no n’hagis sentit gaire a parlar, te la presento. Coproducció catalana i andorrana, s’interroga sobre les turbulències del mal i la violència i sobre els camins per foragitar-los. Uns camins que a vegades no són els més obvis ni benpensants. Però alguna cosa hem de fer amb els odis heretats. El teló de fons és real: l’Andorra de 1943, i la tasca dels passadors, pagesos pobres que salven els jueus que fugen de l’horror de la Segona Guerra Mundial i dels nazis establerts a la zona. Enmig de les calamitats i les asprors, suren heroïnes inaudites en un film que actua com un western d’alta muntanya o una epopeia de pagesos, nazis i jueus.
Estranyament, només opta a Millor Pel·lícula però podria haver obtingut candidatura a vestuari (l’aposta d’Anna Mangot i companyia perquè una època històrica resulti versemblant i alhora atractiva a ulls de l’espectador); a fotografia (l’esforç per mostrar des d’una mirada pròpia, una estètica acurada i poc tòpica la brutalitat i la força que amaga la muntanya); o la direcció (l’òpera prima d’un cineasta ja de trajectòria, que no és un novell en aquest negociat). O també hi podríem posar algun dels actors (hi ha Greta Fernández i Roger Casamajor, però per dir-ne un d’inesperat, un secundari impactant, Daniel Horvath, actor resident a Barcelona).
La cinta s’estrena aquest divendres 20 de gener i la gala dels Gaudí serà dos dies després. Petites meravelles del calendari del cinema en català. Ara seria formidable que guanyés el Premi Especial del Públic. El seu rodatgejava tenir una èpica a l’alçada de la història que explica, que firmaria tot un Werner Herzog, un director que Santi Trullenque coneix de prop i sobradament. El març del 2020 tot just havien començat a rodar a Andorra quan van haver d’aturar-ho tot per l’explosió de la Covid-19. Recull els trastets, refés tots els plans de producció i torna a aixecar el projecte així que sigui possible. Una adversitat més sumada a totes les que ha de vèncer una pel·lícula en català, de poc pressupost però amb ambició artística.
Alcarràsés una gran notícia per al cinema català, un exitàs del qual es voldran apropiar les institucions, com de costum. Però cal ser honest per saber que és un illot. L’únic que demostra és el talent, el coratge i la força creativa de Carla Simon i el seu equip per seduir Europa.
El fred que crema ensenya una realitat crua i comuna: s’ho jugaran tot amb l’estrena del 20 de gener. Fins ara els focus han estat posats sobre altres films i modes i directors. En aquest país la llei de l’embut impera com mai: els mitjans van bojos caçant l’element famós, l’actor o el director estrelles. És com si mirar un film -o llegir un llibre o veure una obra de teatre- fos com fer el turista. Tractats igual que un catàleg de llocs, s’hi espera identificar tot allò ja conegut, tot allò que engreixa la cultura benpensant per, un cop vist, tatxar-ho com una mera tasca acomplerta. El fred que crema trenca esquemes benpeixats, somou i tensiona per camins inesperats. Ara només cal que s’activi la curiositat oberta a la sorpresa i que el cinema faci la màgia.
