Les enquestes electorals de Navarra preveuen un equilibri total de les forces sobiranistes, amb 8 escons per a Geroa Bai —sorgida del xoc de plaques tectòniques de l’antiga Nafarroa Bai— i uns altres 8 per a Bildu; segons les previsions, ambdues forces mantindrien els 16 escons de 2019 i una presència semblant a la que tenen des fa una dècada. Tot mirant les dades, l’existència de dues formacions basquistes al parlament navarrès no només no ha debilitat el nacionalisme, sinó que l’ha enfortit, ja que abans la forquilla oscil·lava entre els 7 i els 12 diputats.
Els paral·lelismes polítics entre territoris solen ser ben arriscats, la qual cosa no ha evitat la comparació permanent entre els Països Catalans i Euskal Herria. El fet de ser dues nacions migpartides per Espanya i França, així com el paper d’ovella negra que l’establishment espanyol assigna a catalans i bascos, ha dut a comparacions de tota mena; també l’emmirallament i, a estones, l’enveja mútua. I tot, malgrat l’existència de distàncies històriques notables entre ambdós territoris, com l’acció d’ETA, el règim foral o les diferències sociolingüístiques.
En aquest joc de comparances, hom pot caure en la temptació de fixar-se en el paral·lelisme latent entre el País Valencià i Navarra, dos territoris amb una identitat més híbrida, difusa i difícil de vertebrar, on les opcions polítiques nacionals tenen menys implantació que entre els veïns del nord i en què l’aparició de projectes autòctons ha estat una necessitat pragmàtica de primer ordre: allà, Nafarroa Bai i, després, Geroa Bai; ací, Compromís, una marca covada després de mil revolts.
Els partits que integren Geroa Bai —o abans, Nafarroa Bai— i les coalicions de l’esquerra abertzale no han tingut mai una època de pau política. El conflicte basc, la disputa eterna sobre si ha de prevaler el caràcter esquerrà o el nacionalisme basquista i la por a perdre l’electorat navarrès més allunyat políticament de la qüestió basca han estat sempre font de conflictes interns i, fins i tot, de transplantaments de partits entre ambdós espais polítics.
Avui, el navarrisme polític —entès, és clar, com a basquisme de Navarra— no està condicionat per una formació que l’ostente en exclusiva i, en conseqüència, puga aigualir-lo ad infinitum per interès partidista. A l’interior de totes les formacions, s’han alçat veus crítiques i s’han forçat canvis sense por o s’han buscat altres alternatives quan el projecte polític perdia el nord. I això que Geroa Bai va arribar a la presidència del govern autonòmic amb Uxue Barkos, la Mónica Oltra local... Poca broma.
Que el sobiranisme no siga exclusiu d’un sol partit ha coincidit amb l’augment de la seua força electoral i, a més, ha donat més opcions als votants; també un contrapès a l’hora d’evitar la temptació de la tebior política amb la confiança que “els teus” et votaran igualment malgrat les renúncies constants. Tres qüestions tan essencials i imprescindibles que provoquen, fins i tot, que hom pense que un paral·lelisme entre Navarra i el País Valencià seria una bona idea.
