La negociació dels pressupostos de la Generalitat de dalt, com en deia Ramon Barnils, segueix el seu pas de tortuga de forma inexorable. De tortuga, però va fent. El guió és que acabi en un acord a tres entre ERC (o el Govern de Pere Aragonès), el PSC i els comuns, i així és com té tots els números d'acabar, perquè aquesta és la tríada que també fa possible l'aprovació dels pressupostos de l'Estat i els de l'Ajuntament de Barcelona. Una jugada a tres sobre la qual tampoc hi ha gran cosa a dir, en el sentit que forma part d'una normalitat previsible, rutinària, eficaç, que són les qualitats que tot govern tendeix a desitjar tenir. En el cas de Catalunya, la normalitat previsible, rutinària i eficaç exigeix, com diu el PSC —que és qui marca el pas en aquesta negociació, amb la seva experiència com a partit de govern a Catalunya i a Espanya— “girar full” del Procés, i de fet tots tres partits (amb la boca petitat ERC, més gran els comuns i extragran els socialistes) estan d'acord que això és el que convé que passi.
El cap de l'oposició a Catalunya i actual líder del PSC, Salvador Illa, demostra cada dia ser un home amb un sentit blindat de la tecnocràcia, immune a qualsevol cosa que s'assembli a la sorpresa i —encara menys— a la il·lusió. Coses semblants es poden dir del seu oponent i president de la Generalitat, Pere Aragonès. Tots dos recorden Pujol, concretament el Pujol que, acabat d'arribar contra pronòstic al poder, va proclamar allò de “nosaltres som el partit dels dilluns”. Tan poca sorpresa i tan poca il·lusió hi posa, Salvador Illa, en la tasca de govern que al capdavall també fa l'oposició, que les seves exigències per aprovar els pressupostos passen per donar llum verda a l'ampliació de l'aeroport del Prat i al megacasino del Hard Rock Café (a Tarragona, com no).
Ja dic que no és cap sorpresa que Illa i els socialistes (sí, es diuen socialistes i reclamen coses típicament de dretes, però això tampoc és novetat) plantegin aquest tipus d'exigències. Ara bé, sí que és lícit dir que és una decepció. Després de tant de parlar de fons New Generation, de descarbonització, de reindustrialització, digitalització i energies verdes, seguim encallats en el model del turisme (ampliar l'aeroport per fer venir més vols low cost, i passar dels 50 milions de turistes als 80: això és tot) i l'oferta complementària (joc, borratxera i prostitució, el tipus de turisme en què ens hem especialitzat als Països Catalans). Mentre discursegem sobre emergència climàtica, allò que volen els socialistes (i, previsiblement, comuns i republicans hi transigiran, ni que sigui remugant una mica) és un aeroport i un casino. Per fer venir turistes, com sempre, a fer el mateix de sempre i que hi guanyin diners més o menys els de sempre, perquè l'economia segueixi funcionant com ho ha fet sempre (és a dir, cinquanta anys) almenys una dècada més, perquè després ja no sabem què passarà. Tal vegada no ens matarà el canvi climàtic, però sí que és probable que ho facin el tedi i aquesta decadent manera de fer passar el temps endavant.
