Doncs resulta que, com si es tractés d’una manifestació subversiva a Via Laietana avall, sembla que hi ha hagut cert ball de xifres arran de la notícia de la contractació d’un concert gratuït d’Antònia Font per a les festes de Sant Sebastià de Palma. Mentre el Diario de Mallorca no va tenir cap mena de mania de titular que el concert costarà 345.000 € a l’Ajuntament de Ciutat –una dada del tot certa, d’acord amb la informació de què disposo–, no se sap ben bé per què, però casualment i curiosa, l’Última Hora va sortir just l’endemà a matisar-ho, amb un titular en què explicava que el caixet dels artistes serà de 120.000 €, com volent dir “uep, no passàssiu pena, que no n’hi ha per tant!”.
La diferència entre una i altra xifra es deu, efectivament, que dins els 345.000 € que comptabilitza el Diario de Mallorca s’hi inclouen despeses que van més enllà dels sous artístics: costos de producció, equips tècnics, lloguers, seguretat, etc. Comptat i debatut, però, la realitat és que quan vas a un restaurant el que importa és quants de diners hauràs de balafiar per pagar la festa, no pas el que n’acabarà cobrant el cuiner. També us diré, però, que personalment m’és del tot indiferent si us estimeu més de considerar que el concert pujarà a 120.000 € o 345.000 €. Totes dues xifres em semblen del tot desorbitades i pornogràficament fastigoses si surten de l’erari públic dels palmesans. En definitiva: el ball de xifres és un pretext perfecte per fer emergir d’una vegada per totes el debat sobre com han de ser les polítiques públiques culturals del nostre país.
El més trist de tot és que el nivell dels polítics d’avui a casa nostra és tan baixet que se’ls veu el llautó a la primera. En nom de la pretesa “democràcia” fan servir els impostos dels ciutadans per fer campanya electoral els quatre anys de legislatura, amb un intensiu de nassos els darrers sis mesos. Tot i ser una obvietat, cal recordar que fa temps que hem superat aquella etapa social en què partits i polítics deien que governaven per “transformar (sic) la societat”. La moda política d’avui és una altra: avui es governa per tornar a governar. Ja sé que el que dic és molt bàsic, fins i tot pot sonar profundament ingenu o superficial. Però la realitat és que fa un parell o tres de dècades els polítics intentaven d’enganyar-nos igual però almenys ho feien amb un estil ben diferent: o tenien un savoir faire digne d’estudi antropològic –cas Maragall i els Jocs Olímpics de Barcelona–, o directament ens robaven a cara destapada, sense amagar el caciquisme mafiós –cas Marbella, cas Bustos a Sabadell, cas Matas, cas Munar…–. Jo, sincerament, m’estimo més que si m’han d’aixecar la camisa ho facin fins al fons, i amb totes les conseqüències.
Però tornem als Antònia Font i l’Ajuntament de Palma. Resulta que Cort ha decidit d’invertir 345.000 € dels ciutadans –és a dir, més o menys el que val un piset per a una parella, ni més ni menys que més de 57 milions de les antigues pessetes!– per tal d’oferir un concert gratuït d’Antònia Font, qui s’enduran directament 120.000 € pel fet de pujar en aquell escenari i estar-s’hi un parell d’horetes a tot estirar –perdoneu que sigui tan marxista–. Consti que em sembla meravellós que un grup de música cotitzi a aquests nivells, i si canten en català, no puc sinó agenollar-m’hi. Ara bé: de debò que això ho han de pagar els ciutadans amb llurs impostos? A quina política cultural respon això, més enllà que els regidors de torn es puguin penjar una suposada medalla poc abans de les eleccions, després de quatre anys sense haver desenvolupat una política lingüística amb cara i ulls?
El primer problema és el concepte “espectacles multitudinaris gratuïts” promoguts pels mateixos ajuntaments i institucions públiques. Quin missatge es transmet en organitzar un concert d’Antònia Font gratuït? Que per la cultura no cal rascar-se la butxaca i convertir-la en un pa i circ romà? Quina pedagogia cultural és aquesta? Algú s’imagina que l’Ajuntament de Palma patrocinés un partit de futbol del Mallorca per fer-lo d’entrada lliure?
El segon problema és d’ideologia política. Contractar un concert gratuït d’un grup que, per si sol, ja té la capacitat d’autofinançar concerts multitudinaris a través de la venda d’entrades, no és ni una política progressista, ni una política de foment de la cultura. Més aviat és el més semblant –per no dir-ho clarament– a una política de dretes. És fer de Robin Hood però a l’inrevés: agafar els impostos dels pobres per pagar el luxe de gent avesada a comprar una entrada de 25 € –preu del darrer concert del grup a l’illa, mig any enrere–. És més, què aporta, d’un punt de vista de valor afegit, un concert gratuït d’un grup que és capaç de vendre més de 10.000 entrades per concert a l’illa de Mallorca? Si m’haguessin dit que amb aquests 345.000 € els Antònia Font farien una gira diària per tots els centres educatius de secundària de les Illes Balears per oferir-los un concert acústic, m’hauria semblat, com a mínim, interessant. O si amb els 345.000 € haguessin decidit d’organitzar petits concerts setmanals a les placetes i carrers de barris com Son Gotleu, Es Pont d’Inca, La Soledad –per posar-ne tres exemples–, m’hauria semblat prou encertat. Almenys, es tractaria d’una política redistributiva, que permetria de fer arribar la cultura del país –i en la llengua del país– a una població allunyada d’aquesta realitat i amb pocs recursos per arribar-hi per ella mateixa.
El tercer problema és de prioritats: de debò que la prioritat social i cultural de Palma era aquesta? Amb 345.000 € es podria oferir una programació cultural anual estable, en català, familiar i gratuïta a tots els barris de la ciutat. Si no s’ho creuen, només cal que em telefonin i jo mateix els ho organitzo si fa falta. Això, en els temps que vivim de pantalles i Netflix en castellà, sí que em sembla una prioritat. Que els infants i joves dels nostres pobles i ciutats surtin al carrer i topin de morros amb cultura que no coneixen, en una llengua que en un índex molt elevat no és la seva, em sembla una política tan despòticament il·lustrada com necessària, d’un punt de vista cultural, però també social. Em sap greu si no és un discurs que avui soni popular, però és un discurs honest, que respon a la realitat, sense amagar el cap sota l’ala.
I el quart problema és de credibilitat, i en aquest cas, tant de l’Ajuntament com del grup. Avui ja són nombroses les veus crítiques i denúncies d’una part important de la cultura de Palma. Fins que la notícia no es va fer pública, no es podia acusar el grup de res. Antònia Font, i la seva oficina, podien pensar que Palma oferiria un concert gratuït organitzat per l’Ajuntament, però amb el suport financer d’alguna empresa privada que fes de patrocinadora i en volgués pagar tota la festa. Però això avui ja sabem que no serà així: els diners sortiran dels ciutadans de Ciutat. I arribats aquí sí que crec que el que s’espera d’un bon artista és una estètica però també una ètica. Que l’Ajuntament de Madrid –o la Comunidad de l’Ayuso– paguessin un concert així, ens semblaria una fantasia, perquè, d’alguna manera, seria un bon mètode per “retornar” una petitíssima part de l’espoli fiscal que pateix les Illes Balears any rere any. Tanmateix, que els paupèrrims impostos que queden a Balears es destinin a despeses d’aquest calibre, és quelcom que hauria de fer rumiar l’equip d’en Pau Debon i en Joan Miquel Oliver. Si no reaccionen immediatament i, per exemple, proposen l’anul·lació del concert, la substitució per un concert de pagament o, fins i tot, la renúncia personal al caixet de 120.000 €, la marca Antònia Font quedarà tacada a Mallorca –i ailleurs– per un temps indeterminat. En definitiva, corren el risc que els seus mateixos seguidors pensin que potser “els sobren paraules”, però el que segur que no els sobra és vergonya i un luxós compte corrent.
