Comença un any amb dates electorals que deixaran empremta, ens agradi o no, en la nostra vida. Més de com ho valorem ara, o més de com ens ho volen deixar valorar. Tot i que, en bona part, els crítics de la democràcia representativa tenen raó. Les eleccions són una proposta parcial que amaga mancances. Els mitjans que haurien d’informar exageren, de manera artificial, les diferències a vegades inexistents, entre la majoria al poder i l’oposició. Que des de la radicalitat no sigui una opció satisfactòria aquest desplaçament de vot ho demostren cada vegada que han coincidit majoria i oposició en l’acord quan el veritable interès econòmic del sistema es veu desafiat. Un acord que es manté vigent des de la transició i més enllà.
L’altra qüestió que revolta és la degradació a la qual ens sotmeten, en col·lectiu, a les persones. Si en els moments de més èpica podem ser considerades nació o poble, o, de manera més quotidiana, ciutadania amb drets conquerits que ens fan créixer com a civilització, de sobte, en temps d’eleccions, som degradats a votants encaterinats per notícies falses. I se’ns tracta de votants “miops”, amb al·lèrgia als valors i a la història per ressaltar la pastanaga ja subministrada abans de les eleccions, amb la promesa que les postres postelectorals seran millors. I ja proclamat el resultat, qui controla res?
Dèiem fa molts anys, un mes de maig, que “els nostres somnis no hi caben a les vostres urnes”. I afegíem aleshores els vells savis de 20 anys: “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”. Ara la realitat ens fa adonar que els somnis s’han ensinistrat, però que el que no hi cap a les urnes són les nostres necessitats. I no parlo de parers o preferències canviants: parlo de carències socials en el sentit que ho feien Sartre i Ágnes Heller, de necessitats conscients que en forma de projecte contenen les maneres d’assolir la seva satisfacció. Lluny de muntatges de cartró pedra sota el diluvi de les desigualtats, caldrien projectes reals de millora dels determinants socials que més influència tenen en les necessitats. Sols així les carències demostrades es podrien tornar projecte, i el mateix sistema de necessitats d’avui, allunyat interessadament de les carències reals, es veuria transformat.
Però no aconseguirem res de bo deixant-nos embolcallar amb paraules buides. Tampoc defensant ni actuant com si “com pitjor, millor”. Però segueix mancant la proposta amb majúscules que l’única línia vermella respectable és la que imposen els drets humans. I cap coalició ni partit sembla entendre que l’única limitació que ens hem de prendre seriosament és la del maltractament als altres éssers humans i a la natura. Estem jugant amb foc sempre que malbaratem els nostres drets i no els defensem com si ens hi anés la dignitat i la vida. La nostra i la dels que han de venir. La barbàrie, que ja té un peu a la porta, pot fer més eixorc encara el futur si no aixequem mirada i ànim, i omplim cervell i cos de raó i valentia.
