Vaig entrar casualment a una exposició intitulada “Silenci”, una mostra de fotos i documents sobre veïns del poble que havien estat víctimes de la repressió després de la Guerra Civil. Uns havien sigut afusellats, uns altres havien anat a parar a camps de concentració, primer a França, després a Mauthausen. Hi havia, també, els qui havien patit presó, els qui havien hagut de pagar multes que arruïnaren més d’una generació de la família, els qui havien sigut expulsats del seu treball i del seu ofici. Em cridà l’atenció, per damunt de tot, la presència, entre els recordats i homenatjats, de W, fundador i mestre de la primera escola on vaig anar, i em cridà l’atenció perquè aquell mestre fou el primer mort que vaig veure.
Sent una criatura, un dia festiu, vagava jo pel meu carrer, que era el mateix carrer on hi havia l’escola. Un company de classe se m’acostà i em va dir: “Saps que W s’ha mort?”. No, no ho sabia. És més, no m’ho creia. Havia vist W cada dia, quan jo entrava a escola, i sempre el veia actiu, en moviment, viu. No l’imaginava mort. Ni tan sols sabia bé què era la mort.
“No t’ho creus? Vine”, va dir el col·lega. Vam entrar a l’escala fosca, freda, d’olor de xiquets, que duia al primer pis del col·legi, la mateixa que pujàvem els dies faeners, i em portà fins a una de les aules.
Envoltat de la viuda —la mestra dels cagons, la nostra—, que plorava, i d’uns homes vestits de negre, muts, que desconeixia, amb flors blanques als dos costats, hi havia un taüt de fusta obscura, lluent, que em va semblar llarguíssim. A dins, hi havia W, no amb el seu guardapols gris, sinó mudat de diumenge, lívid, els llavis prims, a penes una línia, els ulls closos, enfonsats. Quiet, com un moble. Com un ninot dins la caixa. Mort. No sé què m’impactà més, si el mort o el taüt, o tots dos alhora.
No havia vist mai un cadàver. El de W quedà gravat en un racó del meu Magatzem de la Memòria, edifici laberíntic, voluble, boirós.
Gràcies a l’exposició vaig saber, cinquanta i tants anys tard, que aquell mestre no sols havia sigut un home estimat i respectat pels veïns, sinó també un roig, un republicà castigat per la maquinària franquista.
Llegint la biografia que acompanyava la foto de W, vaig tindre una curiositat: quina edat tenia jo quan el vaig veure dins del taüt, quan vaig estar davant del meu primer mort? Vaig comprovar la data de defunció, vaig comptar els anys des del meu naixement. Cinc anys, tenia. Només cinc.
Què feia, una criatura de cinc anys, vagant pel carrer? I què feia amb una altra criatura igual pujant, sense companyia adulta, a veure un cadàver? Em sembla inconcebible, ara. Som conscients de com canvia el món? Com passa amb les persones que veiem cada dia, aquests canvis, enormes, se’ns fan invisibles.
