Ja fa força temps, en unes tertúlies televisives matinals que compartíem, vaig sentir Juan José López Burniol, notari i amic, a qui sempre s’ha d’escoltar, tant si hi estàs d’acord com si no, repetir una cita de Manuel Azaña que parlava de l’existència a Espanya “de una casta que lleva siglos acampada en el Estado”. He buscat sense èxit el text precís d’Azaña. Tant se val. En qualsevol cas la idea em sembla prou il·luminadora per fer-la servir, encara que no hagi trobat l’original. Si més no, és una cita de López Burniol citant Azaña.
En aquesta cita, la casta acampada en l’Estat espanyol no seria estrictament de polítics. No és el govern d’Espanya, sinó una casta acampada a l’Estat, formada per aquells qui en tots els àmbits i institucions —la magistratura, l’exèrcit, la política, els mitjans de comunicació, les forces de seguretat, la diplomàcia— es proclamen servidors de l’Estat i que, mentre el serveixen, se’n serveixen, de manera que els interessos de l’Estat i els seus acaben sent coincidents. No cal que es reuneixi ni que tingui un comitè central secret i conspiratiu, simplement existeix. I té un objectiu: preservar el seu control de l’Estat, continuar-hi acampats, i, a més a més, que el campament no encongeixi, que no se li amputin les parts més productives. I té clar que la raó d’estat —que és la seva— està per damunt de la democràcia, la llei, la veritat i la justícia. Per tant, té clara l’actuació sense límits a l’hora de defensar-la. L’Estat és seu i ells el defensen.
Una de les raons per les quals la cita d’Azaña, via López Burniol, em sembla interessant és perquè seria anterior al franquisme. L’existència d’aquesta casta acampada a l’Estat no seria, per tant, un producte del franquisme, sinó més aviat el franquisme seria un producte de l’existència prèvia d’aquesta casta, que es va sentir amenaçada per les reformes republicanes. Pot conviure amb situacions polítiques diverses, sempre que no posin en perill la seva pròpia existència. Quan se sent amenaçada —amb raó o sense— per l’estructura política institucional es produeix una situació de crisi. I el catalanisme, de sempre i en totes les seves formes, provoca aquesta tensió: discuteix el dret a acampar i l’àmbit físic de l’acampada. Ara que Espanya afirma viure en una situació de crisi institucional, el vell diagnòstic d’Azaña sembla de més actualitat que mai.
Per a les institucions europees, aquesta realitat espanyola específica que dibuixava Azaña és de difícil comprensió. No hi ha, com pensa Europa per pur automatisme, un problema de manca de separació de poders o de manca d’independència del poder judicial. No és que el poder judicial no sigui prou independent de l’executiu, el problema és que hi ha una determinada manera (independent, però no imparcial) d’entendre l’Estat, que està acampada a una part rellevant del poder judicial, com en altres poders de l’Estat. Allò que abans anomenàvem, en un eufemisme, els poders fàctics: poders de fet, que no de dret. L’expressió va caure en desús. Potser seria l’hora de recuperar-la.
