La Rambla recuperada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Anar per la vorera de la Rambla és de pobres”, em va dir, “hem d’anar pel centre, com els senyors”. Supòs que em prenia el pèl, i com que no m’agraden les aglomeracions, mai no li vaig fer cas. Però aquella frase, provocadora, potser absurda, acabaria inspirant un projecte: si em posava al costat de Canaletes, i li preguntava quant cobrava a tothom que hi hagués en un radi de vint metres, sabria quina base tendria aquella afirmació. El cambrer que serveix sangria a dotze euros, l’anglès que es beu la sangria a la terrassa, l’estàtua humana que té davant, els iaios que seuen als bancs, el de la botiga de records, la recepcionista de l’hotel, la que serveix BigMacs al McDonald’s, l’amo del quiosc que cada cop ven menys diaris, els venedors ambulants que s’amagaran a l’estació de Plaça Catalunya tot d’una que arribi la guàrdia urbana i, triades a l’atzar, algunes de les més de dues-centes mil persones que hi passen cada dia; prop de tres-centes mil, es calcula, els caps de setmana. “Quants diners guanyau al mes?”, pensava preguntar-los. Hauria estat una radiografia econòmica de la convivència, o almanco la confluència, que es dóna en punts determinats.

Tret d’aquell amic, no conec cap barceloní que volgués anar pel centre de l’artèria més coneguda de la ciutat. Perquè, en general, un tenia la impressió que la hi havien presa, després que hagués estat tan nostrada que el verb ramblejar representa una forma de vida. Domènec de Bellmunt (que, per cert, seria director de La Rambla) la va descriure com ningú, en els anys de l’Exposició Universal als reportatges que conformen La Barcelona pecadora, publicada per Acontravent. Sabia veure i observar. Josep Pla apuntava a El quadern gris que era insondablement humana, amb històries que entraven i sortien de cafès i escales, i que l’aire estava impregnat d’humanitat: “Quants de tòpics i de frases fetes se m’esfondraren a la Rambla!”. Lorca considerava que era el carrer més alegre del món, on coincidien les quatre estacions de forma simultània. I és cert que, entre les flors, les botigues d’animals quan n’hi havia, les sandàlies dels turistes en ple hivern o aquells homes vestits amb corbata que s’hi veuen a l’agost sota els plàtans, qualsevol es podria confondre de la mateixa manera que es confonen la nit i el dia, fins que passen els camions de la neteja per posar-hi ordre. L’alegria pot resultar esgotadora, i allà —això no ho especificava Lorca— l’alegria no descansava mai.

«El que sí que faré és recuperar el cartell que un vagabund va deixar entre les flors d’homenatge a les víctimes, i en el qual deia que se l’haurien d’haver emportat a ell, i no un nin de tres anys, perquè la seva vida no val res. Pens en el valor. De la vida però també de la informació. En el valor com a coratge»

Fins al 17 d’agost. Llavors es va fer el silenci. I després, a les xarxes socials i en alguns mitjans, hi va haver molt de soroll, que era encara més trist que aquell silenci a la Rambla, perquè encarnava un altre tipus d’atemptat del qual, a sobre, els perpetradors en sortiran impunes. Gent que diu dois sense observar, perquè no hi ha pitjor cec que qui no vol veure-hi. Ja se n’ha parlat molt, se’n parlarà encara més, i no vull ser l’eco del bram de l’ase. Per tant, no diré res sobre les mentides, intoxicacions, misèries i imbecil·litats que hem hagut de suportar aquests dies de dol, i que recorden les mentides, intoxicacions i imbecil·litats que haguérem d’aguantar després de l’11M, encara que en siguin unes altres. Malgrat el fàstic, no tendran el meu odi, ells tampoc.

El que sí que faré és recuperar el cartell que un vagabund va deixar entre les flors d’homenatge a les víctimes, i en el qual deia que se l’haurien d’haver emportat a ell, i no un nin de tres anys, perquè la seva vida no val res. Pens en el valor. De la vida, però també de la informació. En el valor com a coratge. En aquell amic que m’assegurava que els senyors han d’anar pel mig de la Rambla. I llavors pens en els éssers invisibles: els turistes que convertim en massa, els sensesostre que ens fan girar la cara per no haver de recordar que existeixen, la gentada amb què coincidim i convivim sense ser-ne conscients.

Aquests dies el món sencer s’ha trobat a la Rambla, i ens hem tornat a veure, els uns els altres. Ens hem mirat, ens hem posat cara. Se’ns han esfondrat, com deia Pla, els tòpics i les frases fetes, també els ànims. Però hi ha una cosa més forta que la por, la ràbia i la tristesa. I que, també ho deia Pla, impregna el seu aire. És la humanitat, l’autèntic valor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.