Quan necessito refugi, llegeixo. He llegit molt, aquests dies. Entrevistes a activistes contra l’odi, articles des de tots els punts de vista. He llegit els insultants, els esperançadors, els despullats. He llegit i he escoltat i he intentat processar aquest garbuix, i ara només sé dir que voldria assentir i estar totalment d’acord amb algú, amb qui sigui, i no em surt. Em surten només llambreigs de matisos, tirallongues de contradiccions. Però precisament és un gran moment per als matisos: només qui no dubta és capaç de matar així.
Sé perfectament que és improbable que mori en un atemptat. Ho diuen les xifres, totes. Segurament càncer, potser trànsit. O, si ha de ser una mort violenta, la més probable és a mans del marit, el nòvio o l’ex. Les llegim a les notícies cada dia, aquestes morts habituals. Arrufem el nas, arronsem les espatlles. Ens les espolsem, perquè hi han estat sempre. Anem fent com si no existissin, aquestes morts habituals, fins que li toca a algú que tenim a prop i ens recorda que sí, que som mortals. Fins i tot les que podríem prevenir de mil maneres, fem com si fossin inevitables, de tan avesats com hi estem.
Els atemptats de Barcelona i Cambrils han fet dolorosament present la mort que espera tanta gent que no viu amb nosaltres; són una mostra de violència habitual a tants països, i per sort excepcional a casa nostra. Aquestes coses passaven lluny, fins ara. El 87% de les víctimes dels atemptats perpetrats per Estat Islàmic es donen a països de majoria musulmana, lluny de l’Europa que volem creure segura. Els veiem a la televisió, de vegades, o en alguna publicació digital. Fa pocs dies un atemptat suïcida a Nigèria, cada dia bombes a Síria o a l’Afganistan.
Em fan mal aquestes morts, ignorades tossudament, també. Em fan mal les morts de segona, tercera, darrera categoria. En el fons, són els moros matant-se entre ells, no els veiem com terroristes que maten gent normal que fa la seva vida, passeja pel carrer, va a la feina, a comprar el pa. Em fa mal que fins i tot quan són els nostres fills (crescuts als nostres pobles, a les nostres escoles) matant en nom de l’odi qui simplement passava per allà, hi hagi qui no entén encara que no és una guerra entre civilitzacions: és la guerra d’uns pocs intolerants contra una majoria que viu i deixa viure. Aquí i arreu.
La violència que, per sort, ens és excepcional, ens ha deixat atordits, i hi hagut reaccions de tota mena. Abraçades enmig de la Rambla a l’home que hi havia perdut una amiga, gestos d’agraïment a la policia, centenars de persones fent fora els feixistes i els seus crits d’odi, gent cantant plegada Imagine. De cop, com en altres ocasions excepcionals, ens sentim capaços de donar la mà a qui no coneixem, amb qui segurament compartim ben poc, però amb qui ens uneix una força essencial: el rebuig a l’horror.
La persona irracional que duc a dins vol sentir un altre cop que no, que això no em passarà a mi. Jo no fumo, no moriré de càncer. Miro sempre abans de travessar, no m’atropellarà un cotxe. Ja no surto amb maltractadors, no em matarà el meu company. Visc en una ciutat europea i fa molt que ha passat l’amenaça d’ETA, no moriré en un atemptat. La persona lúcida que duc a dins diu que la mort no és previsible. Que pot ser càncer de colon o de mama, que algú es pot saltar un semàfor, que tots els assassins són gent normal que no ha trencat mai un plat fins que el trenquen.
Hi ha qui pregunta què podem fer per prevenir la radicalització dels (poquíssims) joves que busquen en l’odi la resposta, i hi ha fins i tot qui hi dóna solucions. Educar millor, prevenir el racisme, estar-hi més a sobre. Això segur que ens reporta beneficis a tots plegats, evidentment. Però no perdem de vista que la culpa de matar és de qui mata quan podria decidir una altra cosa. Que quan algú perd el respecte a la vida, quan algú creu que un drap (diguem-ne una bandera) o una idea val més que una persona, els altres hi podem fer ben poc. Ser intolerants amb els intolerants, si els detectem. Tancar-los on no puguin fer mal, si podem. I encreuar els dits (o resar, qui hi cregui) per no ser-hi quan actuïn. Poca cosa més. Ni tots els controls de seguretat de tots els aeroports, ni totes les barreres del món a tots els carrers, impediran que qui vulgui matar trobi la manera.
No hauria d’escriure aquest article, però part de tirar endavant és fer les coses que es fan normalment. La cervesa amb qui tens a prop, la feina que se t’apila. Encara que sigui d’esma, escriure aquest article.
