Tant la ficció (sobretot cinematogràfica) com la realitat històrica demostren que dictadures de tots els colors i democràcies que es consideren referents globals han utilitzat la música com a tortura.
A la versió cinematogràfica que Stanley Kubrick va fer el 1971 de La taronja mecànica (obra d’Anthony Burgess), el protagonista és sotmès a reeducació mitjançant un seguit d’imatges de violència extrema -que no pot parar de mirar perquè unes pinces li immobilitzen les parpelles- mentre sona, a tot drap, una versió especialment agressiva de l’Himne a l’Alegria de Beethoven.
L’efecte torturador d’aquesta tècnica i aquesta música no trigaria en ser imitat pels militars de la dictadura xilena d’Augusto Pinochet dos anys més tard, el 1973. Segons els estudis de la musicòloga de la Universitat de Manchester Katia Chornik sobre l’ús de la música durant el règim de Pinochet, l’«Himne a l’Alegria» era una de les peces que els torturadors feien servir amb els presoners a un volum altíssim durant hores.
El llistat de les altres cançons utilitzades per a la tortura és sorprenent. Un dels més utilitzats era «Un millón de amigos» de Roberto Carlos -que, posteriorment, el 1975 parlaria a favor de Pinochet en un concert a Xile.
L’aparentment festiva «Gigi l’Amoroso», de la cantant franco-italiana Dalida, anunciava l’arribada dels torturadors. Segons Chornik la cançoneta «utilitzada en un centre de tortura, vincula el poder donjoanesc del personatge masculí de la cançó amb l’ús sistemàtic de la violència sexual contra les dones presoneres exercida pels agents de Pinochet». I és que la tornada de la versió castellana de Gigi diu:
“Ya llega Gigi l’amoroso
por donde va con su mirar hace caricias
Gigi l’amoroso, conquistador y seductor
repartiendo delicias
es fiesta cada vez que canta él”
Els torturadors xilens també feien servir «Libre» de Nino Bravo; «My sweet Lord», de George Harrison; «Whithout you» de Harry Nilson; «Alone again», de Gilbert O’Sullivan; «Morning has broken», de Cat Stevens; «Volver», de Carlos Gardel, i la ranxera «No volveré» de Pedro Infante.
L’estudi també diu que els torturadors acostumaven a triar cançons de Julio Iglesias però no especifica quines. Tenint en compte que, en aquella època, el cantant espanyol només havia editat els àlbums Yo canto (1969), Gwendolyne (1970) i Por una mujer (1972), les cançons amb més possibilitats són «La vida sigue igual» (per raons òbvies); «Bla, Bla, Bla», per un teclat excessivamen agut i la lletra desmotivadora («Hay quien pretende ayudarte / bla, bla, bla, bla, bla.../ para después olvidarte») i «No llores, mi amor» per la tenacitat infartant del cor femení i el missatge amenaçador de fons («Hay quien te hablará/ de un mundo mejor / Yo solo te hablé / De todo mi amor (...) no llores mi amor, pronto volveré»).
La música i els decibel·lis alts potser s’han utilitzat en altres latituds i contextos històrics posteriors però allà on sabem segur que tornen a ser instrument de tortura és a Guantánamo, la base militar dels Estats Units en Cuba, on es van tancar sospitosos de pertànyer a Al Qaida especialment entre 2002 i 2004.
El jove àrab que inspira el còmic Guantanamo Kid, Mohamed El-Gorani, ha explicat que a Guantánamo també utilitzaven música a un volum molt alt, i amb insistència repetitiva, per torturar. En alguns documents de l’exèrcit dels EUA apareix com «tècnica de frustració» i se cita concretament «Metallica, Britney Spears i el rap» (Els torturadors, sempre disposats a sorprendre el públic amb una selecció ben heterogènia).
Entre les cançons que concretament recorda El-Gorani hi ha «Born in the USA» de Bruce Springsteen; «Killing in the name», de Rage against the machine; «Fuck you God» de Deicide; «Highway to hell» d’AC/DC; «Toxic», de Britney Spears; el tema dels dibuixos Barney; The Real Slim Shady, d’Eminem; «Take your best», de Dope; «Dirrty» de Christina Aguilera; «Babylon» de David Gray; «The beautiful people», de Marilyn Manson; «Somewhat damaged», de Nine Inch Nails» i, per ser ben eclèctics, «Night Fever», dels Bee Gees.
Els interrogadors/torturadors de Guantánamo al·leguen en els informes de l’exèrcit nord-americà que utilitzaven la música com a incentiu. El volum és un detall sense importància. Com el de la música de Nadal en els comerços de casa nostra.
A propòsit d’aquesta pràctica, una treballadora d’un forn de pa d’un poble valencià, representant de tota una classe social oprimida i castigada per la música immisericorde de les festes nadalenques (nadales i pseudonadales sonant en bucle i sense descans en jornades de vuit hores), demana per favor que la Mesa de Diàleg Social (entre Govern espanyol, sindicats i patronals) reconega el Dret al Silenci dels operaris de comerços filomusicals. Dues hores diàries de treva, com a mínim. Per la salut dels treballadors i les treballadores. I la de milions de clients.
