La casa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Apostar per algú és construir una casa. Les cases noves fan il·lusió, però en totes s’espatllen coses. L’electricitat se’n va, el vàter perd aigua, hi apareix una humitat o una plaga de paneroles. La casa ens protegeix del món, però a cada entrebanc ens recorda que som a la intempèrie, que a fora fa fred i que a casa també en farà si no t’ocupes d’endreçar-la. Hi ha una cançó de Barrington Levy que m’ha agradat sempre i que parla d’un jardí. Segueix la idea medieval que l’ànima és un pati de roses que cal regar, “black roses in my garden, no           other garden is so special like this”.

Que l’ànima és com la casa i requereix manteniment ho vaig pensar quan el meu amant em va dir que no ens veu compatibles a llarg termini. Feia uns dies que havia intentat arreglar la base del meu llit per iniciativa seva; jo portava setmanes amb el matalàs a terra i els llistons escampats per l’habitació i ell m’havia dit: “No em puc creure que visquis així”. L’amant que ja no hi és i jo vam agrupar els llistons de fusta i els vam col·locar al seu lloc. La reparació va quedar a mitges. Ell ja em va avisar, als llistons, cal afegir-hi claus metàl·lics. No ho he fet i el llit fa dies que balla. M’hi estiro i em pregunto si aquesta serà la nit en què els llistons s’estellen mentre dormo. Si no l’arreglo, la propera vegada que dormi amb algú la base no resistirà el pes, i jo i convidat anirem per terra.

Em lamento d’haver d’apostar per mi. Tan fàcil que seria que per a mi i per al meu llit trencat hi apostés un altre: l’amant que ja no hi és, el veí de baix, aquell que va marxar en furgoneta onze anys enrere. Però l’alternativa és prendre pastilletes i avall. Adeu, amics; adeu, dies clars; adeu, banys a la Barceloneta i a totes les platges que pugui. Suïcidar-se per un desengany amorós (un altre) és una hipèrbole passada de moda. Quin sentit té avui fer això, ara que fa dos-cents anys que ja no som al segle de Werther? Ara que pots posar-te en una aplicació de cites i començar, com Sísif carrega la pedra amunt de la muntanya, el mateix procés d’il·lusió-festeig-debacle? A l’amant que ja no hi és li retrec obligar-me a fer-me el llit, em pregunto per tots els llits que repararà d’altres, pels jardins que farà créixer, per la casa on viurà, quanta canalla tindrà amb una altra. Des que ell ha marxat que vaig a dormir d’hora i em balancejo al llit, perduda en la immensa mar blava, veles e vents dels meus somnis intempestius.

Erich Fromm escriu a L’art d’estimar que l’amor és una acció; ara jo hi afegiria que és una acció que cal fer una mica cada dia. Regar les flors del jardí i aprendre a reparar i apostar per la casa és una feina que no s’acaba mai. Tinc mobles i he de cuidar-los. De moment, he deixat la reparació en pausa, visc al límit del terrabastall previsible que és el meu llit. Però sé que tard o d’hora hauré d’acabar la feina, treure el matalàs, mirar els llistons de cara, fer l’acció de reparar el llit. La descura o el manteniment de la casa és el meu, jo soc principi i fi dels quaranta metres quadrats del meu pis.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Júlia Bacardit
Júlia Bacardit