"Largas colas para enterrar a los muertos en China...”. Dos cops de cassoleta contra la cafetera interrompen la notícia sobre la pandèmia al gegant asiàtic. Rere el finestral, la senyora dels cupons instal·la la paradeta entre grinyols de persianes metàl·liques. El cambrer xinès del Sun, a l’altra banda del carrer, carrega amb pas feixuc les taules de la terrassa que trigaran prou a ocupar-se. Són les nou i al barri obrer de Burjassot a penes hi ha vuit graus. El mercuri, avui, s’ha alçat mandrós al districte 46100. “El rescate del autobús siniestrado en las gélidas aguas del río se prevé muy, muy complicado...”.
La tele crida ara que els bombers han apagat un incendi. “Entre Callao y plaza España”. No esmenten la ciutat. No cal. L’informatiu de Telecinco dona per fet que... Clienta matinera. “Bon dia, ¿me pones un café solo?”. Bilingüisme banal. Som a un quilòmetre i escaig de la redacció d’À Punt, l’epicentre de la informació “pública, en valencià i de qualitat”; també del cementeri, on Estellés porta 29 anys mort. La dona dels cupons fuma a una distància prudent del bar. “NO FUMAR EN LA TERRAZA”. A la tele, no sona À Punt. Mediaset parla de Lucas: “...recibió dos navajazos en una discoteca de Hernani, tras una discusión por un cigarro...”. Ja veus tu. Per una maleïda cigarreta. Ixes al carrer a per la inspiració del fum i la nicotina.
Tornes dins junt amb una parella gran. Demanen “dos cafés con leche” i reprenen la conversa. En valencià. En privat. Com una illa. A la tele del bar Casanova —els llinatges, i la història, no es bescanvien tan fàcilment— parlen del cim del Teide. La roca volcànica roman, lànguida i nevada, com un monòleg solitari enmig de l’Atlàntic sud.
“Han passat anys, molts anys”, escrivia Estellés, “han passat moltes coses”. Però res no canvia per molt que passen anys i legislatures. “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Perdrem del tot quan ens resignem a l’amor “com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles”. Com un pur compromís.
À Punt emet encara; al bar Casanova, però, a quatre passos, no n’hi ha cap rastre. La cambrera obri una coca-cola i Telecinco diu que 2023 serà l’any del conill en l’horòscop xinès. També que han descobert noves espècies a Austràlia. “La vida se abre paso...”, diu la periodista, amb l’escurabutxaques de fons. “El presidente catalán, Pere Aragonès, confía en la negociación de 2023”; cap notícia, però, del govern valencià a l’informatiu espanyol. L’atzar, potser, d’una moneda que mai no cau de cara.
Hom voldria parlar d’eleccions, del Botànic, d’alternatives possibles i necessàries, de desencisos i de pors, però no n’hi ha prou amb tres mil caràcters. Ni amb una estona en un bar perdut del districte 46100. Un entre tants. Amb massa soroll. Sempre amb creu en la moneda. La tele, en el bucle de l’informatiu matinal, torna a Pontevedra, on l’autobús sinistrat espera una grua “de grandes dimensiones”.
Això ens cal: una grua gegant i algú que sàpiga què fer-ne per a rescatar-nos.
