Això va anar i era una parella que va decidir comprar una casa amb l’objectiu de convertir-la en la seua llar. Com els seus cognoms no eren ni Botín ni Borbón, van haver de demanar una hipoteca al Banc Popular. Els anys passaren feliços i la parella abonava la seua quota hipotecària. No sols van créixer les seues filles, també ho va fer el seu banc, que va eixir de la crisàlide convertit en un lluent Banc Santander.
Però un dia no qualsevol s’alçaren de bon matí i sentiren que la ràdio parlava sobre la pujada de l’euríbor. Efectivament, la seua quota hipotecària havia passat de 300 a 500 euros. Inassumible amb els seus ingressos. Una quota impagada, dues, tres, quatre i cinc. El banc roig, roig pel màrqueting, els va interposar una demanda judicial: volia quedar-se la seua casa a canvi dels 20.000 euros que els quedaven per pagar!
Malauradament, el Santander va patir una amnèsia transitòria i va oblidar que abans d’interposar una demanda per desnonar-los els hauria d’haver oferit una reestructuració del seu deute aplicant el Reial decret 6/2012 de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos. Si el banc no hagués tingut tan mala memòria, Pepet i Marieta podrien haver conservat sa casa, gràcies a una carència de cinc anys que aquest Reial decret recull. Sols hagueren pagat interessos, és a dir, la quota seria d’uns 150 euros cada mes durant cinc anys. Ells tampoc van demanar l’aplicació del Decret: no existia cap entitat pública que els informara dels seus drets, ara que corrien el risc de perdre la vivenda. Tampoc van tenir la sort d’assabentar-se que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) els podria haver assessorat.
Un any després, una vegada acabat el procediment judicial, el banc es va quedar amb la seua llar. I es va fixar la data de desnonament. En aquest moment, ja existia una oficina pública municipal des d’on es defensava el dret a l’habitatge. Allí els tramitaren la moratòria, una figura inclosa en el Reial decret 6/2020, que impedeix que tiren de casa els deutors hipotecaris fins a maig de 2024.
Però no hi hagué respir per a Pepet i Marieta. Al poc de temps van rebre un burofax d’un advocat que deia “el Santander ha venut la vivenda a la meua clienta, dona monomarental i vulnerable. Desallotgen la casa en dos mesos. Necessita urgentment la seua vivenda”.
Així fou. El Santander, molt resabut, havia venut molt barata la seua vivenda a una dona, Pilieta, desesperada per tenir un habitatge estable i posseïdora d’uns pocs estalvis. La pobra es va sentir estafada perquè el banc li havia venut una casa amb uns “ocupes” dins! Va sol·licitar un advocat d’ofici, que li va aconsellar que era més fàcil guanyar un procediment judicial contra aquella família “ocupa” que contra l’entitat bancària per estafa. Pilieta es va deixar portar i va acceptar aquesta estratègia.
Recentment, Pepet i Marieta han rebut una demanda per part de Pilieta per fer-los fora de casa.
I conte contat, l’infern dels pobres ha començat.
