Aquesta setmana, l’Honorable consellera de Cultura ha lliurat els ja tradicionals Premis Pompeu Fabra i Robèrt Lafont, de foment de l'acció de la societat civil en l'impuls del català –els Fabra–, i de reconeixement de persones o entitats que s'hagin distingit per la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana –els Lafont–. Enguany, el professor emèrit Xavier Lamuela s’ha endut el guardó occitanista, conjuntament amb la periodista aranesa Lissa Escala.
En l’acte, com no podia ser d’una altra manera, hi va assistir la síndica d’Aran, la senyora Maria Vergés –d’Unitat d’Aran, la franquícia dels socialistes a la Vall–. Tot i que es va fer la foto pertinent –i somrient– amb la consellera catalana, caldria recordar que es tracta de la mateixa síndica d’Aran que dia sí, dia també, carrega contra el govern català sense contemplacions i l’acusa de comportaments gairebé “colonials”. Ho vam veure amb la polèmica sobre la nova llei del “català” a l’escola. I ho veiem encara quan critica el Departament de Cultura per “malgastar recursos” subvencionant associacions occitanistes fora de la seva òrbita política, com el CAOC, que, entre d’altres, es dedica a l’ensenyament de l’occità estàndard a Catalunya.
La síndica, que la sap llarga, voldria que la Generalitat no oferís subvencions per al foment de la llengua occitana, sinó que aquests diners els transferís al Conselh. La política de Vergés –com la del seu predecessor, l’inefable Paco Boya–, consisteix a fer veure que defensa molt l’aranès –tot i que, per exemple, la majoria de la revista del seu partit sigui en castellà; o bona part de les comunicacions de totes les institucions on ells governen siguin només en castellà– i a contraposar la varietat aranesa amb la resta de l’occità. Cal dir que Vergés és llesta, i en cap moment comet l’error pepero d’afirmar obertament que l’aranès no és occità, per bé que a ningú no se li escapa que als socialistes aranesos l’occità els molesta i voldrien que la llengua d’Aran no es parlés enlloc més. Ells somnien a fer servir l’aranès de pretext per aconseguir que l’Aran sigui el seu regne de taifa i poder fer-ne el que vulguin sense haver de retre comptes a ningú –llevat a Madrid, això sempre–. La llengua se’ls en fot. Per això el CAOC, l’occità i l’occitanisme en general els molesta: perquè és el recordatori diari que Aran forma part d’un país, d’una cultura, d’una comunitat molt més gran, de 15 milions de ciutadans, dels quals almenys mig milió parlen la mateixa llengua que a Vielha.
Pensava en tot això quan vaig recordar que, casualitats de la vida, és precisament Lamuela l’autor del pròleg del nou Diccionari Castelhan-Aranés, dut a terme per l’aranès Frederic Vergés –també casualitats de la vida, pare de la Síndica d’Aran i guanyador del Lafont l’any passat…–, publicat aquesta tardor passada. El mateix autor el va presentar amb tots els honors, acompanyat, un cop més, per la Síndica, el President de l’editorial Pagès Editors i el mateix Lamuela, en un acte públic a la fi de setembre a Lleida. Lluny de la innocència que ens pot semblar que poden tenir les obres lexicogràfiques, la realitat és que la publicació d’aquest diccionari ha fet saltar les alarmes a un sector molt important de la (socio)lingüística catalana, de l’acadèmia de la llengua occitana, i, de fet, de la mateixa població de la Vall d’Aran. El Conselh Generau d’Aran –el mateix que diu que no té diners per a la política lingüística– ha decidit gastar-se almenys 43.000 € en la compra d’exemplars d’aquest nou diccionari i repartir-los gratuïtament a les escoles, biblioteques i Ajuntaments de l’Aran. De fet, em consta que s’ha repartit de franc almenys un exemplar a cada estudiant.
El problema s’esdevé pel fet que alguns s’han adonat que el diccionari en qüestió és ple d’errors ortogràfics i lexicogràfics. No és només que l’obra contingui errors en aranès i desobeeixi la normativa oficial de l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana, és a dir, l’únic òrgan legalment regulador de la llengua occitana al món. És que és farcida d’errors monumentals en castellà. El primer de tots es veu a primer cop d’ull: l’ordre alfabètic. En contra dels criteris de la mateixa RAE establerts fa gairebé trenta anys (1994), aquest curiós diccionari torna a recuperar com a lletres independents les ch i ll. Però això no és pas tot: un primer report del professor basc Francisco De La Hoz Méndez assenyala com a mínim 160 entrades amb faltes que es podrien qualificar d’errors de primària, com ara escriure "voltage" enlloc de "voltaje", "zurzir" enlloc de "zurcir", "tramvía" enlloc de "tranvía", "machiembrar" enlloc de "machihembrar", “aliolo” enlloc d’”alioli”, o "emmaderar" enlloc d'"enmaderar".
Pensava en les casualitats de la vida. La casualitat que Frederic Vergés fos guardonat l’any passat amb el Robèrt Lafont i, enguany, el seu prologuista. La casualitat que cada cop se senti parlar menys d’occità i més d’aranès en esferes institucionals. La casualitat que la Síndica digui que el Conselh Generau no té diners per al foment de la llengua però sí que en tingui per comprar milers de diccionaris del seu pare. La casualitat que el diccionari sigui Castelhan-Aranés, i no pas Catalan–Occitan. La casualitat que el diccionari sigui un frau filològic.
La casualitat, en definitiva, que tot això passi ara, a punt d’entrar a l’any 2023, i ni Generalitat ni Conselh Generau d’Aran hagin manifestat públicament la voluntat de commemorar el centenari del naixement d’en Robèrt Lafont, com tocaria l’any vinent.
