Ara diré una aparent obvietat: veure la reproducció d’una pintura és molt diferent de veure la pintura al natural. Dic aparent perquè, vulguem o no, ens hem acostumat a veure-ho tot, l’art també, a través de reproduccions, abans als llibres, ara a les pantalles. I la pintura perd massa, a les pantalles. La veiem a distinta grandària, amb colors alterats i sense relleu. I grandària, color i textura són decisius. Ho vaig comprendre dins d’un museu, a Milà, davant l’obra d’Amedeo Modigliani, de qui havia vist només reproduccions, que no m’havien fet ni fred ni calor. Al natural, em fascinà.
La seua pintura guanya moltíssim, de prop. El color, però sobretot la textura de les pinzellades. Hi ha pintors que no perden en les reproduccions, o fins i tot hi guanyen. Magritte, per exemple. O Warhol. Magritte fa imatges potents, contradictòries, que sacsegen l’espectador. La seua tècnica, però, és banal. L’eficàcia dels seus quadres —on la força no rau en l’estil, sinó en la inventiva— no es perd en la reproducció. Les imatges de Warhol són ja en si mateixes reproduccions de tintes planes. De prop no hi ha res a assaborir. Per això tots dos inspiren els dissenyadors publicitaris.
Modigliani, com Rembrandt, com Cézanne, és pintor-pintor, cuina la imatge a foc lent, mima la matèria. Això, quan tens un quadre davant, es nota. I estilitza les formes, els confereix una elegància heretada de l’últim Gòtic, del primer Renaixement, de l’art primitiu africà. Als retrats, no busca la psicologia, sinó la bellesa de la forma, a base d’un procés destil·latori. Sovint prescindeix de l’interior dels ulls. Ulls absents, eternals.
Modigliani havia nascut el 1884 a Livorno, on la família, jueva, s’havia establit fugint de perills a Europa. Malaltís, als catorze agafa una febre tifoide, que supera, i als setze contrau la tuberculosi, que no l’abandonarà. Als dèneu, a Venècia, comença a fumar haixix i a fer mala vida. Això, amanit amb lectures de Nietzsche, Baudelaire i Lautréamont, li fan creure que la creativitat brolla del desordre. A París, esdevé alcohòlic i drogoaddicte. Introvertit, esquiu i poc sociable, interpreta el paper d’artista tràgic. Aquest malviure, influí positivament o negativament en la seua manera de pintar? Un romàntic dirà que positivament. Pense el contrari: les millors obres les fa més tard, en la seua etapa més tranquil·la i estable.
Als trenta-tres fa la primera i única exposició individual, amb tan mala sort que la tanquen pels nus de dona que un cap de policia troba indecents. Va vendre poc, sovint a canvi de menjar. A banda d’això, tenia la mà foradada.
Va morir de meningitis tuberculosa. Trenta-cinc anys, tenia. Des d’una vida caòtica, intentà un art bell, auster, espiritual.
