Ha costat Déu i ajuda arribar fins ací. Tothom es delia per quedar, això deien i tornaven a dir cada volta que es topaven al carrer o al telèfon. Que si els sogres, que si les criatures, que si la reunió d’escala, que si el pàdel, que si la comunió del nebot, que si tinc pintors a casa. Finalment, superats un per un els infinits obstacles, han aconseguit fixar un dia per a dinar junts i, per fi, arreglar el món, que bona falta fa.
Tot comença, però, amb discreció. Xocades de mans, algun somrís, alguna abraçada, alguna facècia innòcua, i la inevitable posada al dia: els fills, la faena, les seqüeles d’aquella operació d’hèrnia inguinal, el canvi de cotxe... Aviat, ja asseguts a taula, arriben els primers glops de cervesa freda i el pica-pica, i la tertúlia, tots posats al dia, arranca. És el millor moment. Pur, net, incomparable. No hi ha res com els principis, l’esperança intacta, el caliu del retrobament.
Durant l’àpat, amb els plats forts curulls i fumejants, la conversa és ponderada. A la gent li agrada endrapar, traure el ventre de pena, omplir el pap. I no diguem beure. Abans, però, hi ha el cerimonial d’escollir vi. Compte! L’expert, autoproclamat o designat pels altres, inspecciona la carta amb pèls i senyals en un silenci dramàtic, fent cara de jutge d’oposicions, i dicta sentència sense mostrar cap indici de dubte, no siga cas que algú imagine, en algun moment, que no n’és un degustador qualificat.
A la tercera copa, amb els plats en ruïnes, comença el sarau. Remots els formalismes, algú, com qui no vol, esmenta el nom d’un col·lega. D’un col·lega absent, és clar. S’encén així, amb foc de palla, la foguera. I, a l’escalf de les flames, tothom s’anima. Els cinturons mentals s’afluixen dos forats de sivella, els portons de la séquia s’alcen. El foc crepita. Som-hi! Avall que fa baixada! Comença el carnatge, el Tribunal de l’Abjecta Inquisició, el vudú contra l’espectre evocat, que només descansa quan és substituït, al poltre de tortura, per un altre col·lega, també absent, és clar, en una cursa de relleus imprevisible.
Passades dues o tres hores de parloteig, quan l’enveja o el ressentiment o la frustració, o tot alhora, han sigut drenats a còpia de mortificar ectoplasmes, quan la bilis ha sigut evacuada de les catacumbes, una calma sòrdida, una buidor no mancada de son, s’encomana entre els presents. És hora del badall successiu, de la sacietat, del descàrrec complit. Moment d’alçar la sessió, posar punt final i tornar a les ocupacions —importantíssimes!— de cada dia: sogres, criatures, reunió d’escala, pàdel, comunió del nebot i pintors a casa. I de retrobar, una volta més, en arribar atipat a la llar, l’ànima en pena que espera, tenaç, dins l’espill.
