Les últimes dades sobre l’ús del català arreu del domini lingüístic són devastadores. Cert és que hi ha motius per a una mínima esperança, com ara la consolidació d’una indústria cultural que arriba a cada racó del país. Diversos autors, editorials o conjunts musicals com Zoo s’encarreguen de demostrar-ho cada dia. Però la globalització ho pot tot, i la transmissió generacional del català, així com l’eliminació de la llengua dels espais socials, dels nous canals de difusió i també la seua persecució en els àmbits administratius i educatius –25% de castellà a l’escola, lleis tombades pels tribunals, requisits lingüístics poc o gens exigents– evidencien que el seu futur no és massa encoratjador. I no només per responsabilitat dels seus enemics declarats, que no en són pocs.
En la II Cimera País Valencià – Illes Balears, celebrada aquesta setmana a València, s’han desenvolupat una desena de “panels” –en terminologia dels organitzadors– en què la llengua compartida pels dos territoris resta absent. Els dos governs, bastant similars quant a composició –amb sengles presidències socialistes i en coalició amb partits de l’esquerra alternativa–, han parlat de problemàtiques compartides i de reptes que cal entomar de manera coordinada, com ara el de la igualtat, el de l’aprofitament dels fons europeus, el de la sanitat pública i la salut mental, la mobilitat sostenible, l’agricultura o la vivenda pública.
Però, i la llengua?
La llengua compartida pels valencians i pels illencs ha caigut en un 40% i en un 20% respectivament en termes de transmissió intergeneracional. Quasi el 70% dels llibres que el Ministeri de Cultura envia a les biblioteques de les Illes Balears són en castellà, mentre que el percentatge al País Valencià supera el 85%, segons dades de Plataforma per la Llengua. El panorama comunicatiu és desolador: els governs d’ambdós territoris s’han mostrat incapaços d’impulsar un sistema de mitjans que garantisca un espai digne al català en aquest àmbit tan important, tan decisiu, tan influent. Les discriminacions lingüístiques als dos territoris estan a l’ordre del dia. I la principal activitat econòmica del País Valencià i de les Illes, el turisme, amb tot els canvis sociològics i demoogràfics que comporta, no ha anat lligat a un treball conscient per a preservar la llengua entre els nouvinguts, que tendeixen a ignorar-la per simple i senzilla comoditat, perquè no acostuma a ser exigida.
El català no només és un tret compartit per valencians i illencs –segurament el principal–, sinó que també està al centre de la polèmica artificial, però en part exitosa, que la dreta mediàtica organitza cada vegada que s’estableix una exigència mínima per als qui volen accedir a la funció pública, cada vegada que es vol garantir el seu aprenentatge a l’escola o cada vegada que es vol dignificar la seua presència pública. Els governs valencià i balear, de composició pràcticament idèntica pel que fa als partits que els integren, també comparteixen els atacs proporcionats des de la dreta espanyola quan posa el crit en el cel pel fet que un metge haja de conèixer la llengua autòctona, o quan una entitat favorable a la defensa de la llengua rep una subvenció, encara que siga una misèria.
Les problemàtiques compartides entre illencs i valencians al voltant de la llengua comuna són infinites, però aquest repte ha passat desapercebut en la cimera organitzada a València. I s’ha perdut, amb aquesta absència, no només l’oportunitat de posar fil a l’agulla i elaborar un pla compartit per a encarar aquest repte, sinó també l’oportunitat de dotar la llengua del prestigi que li atorga el màxim poder institucional.
