El titular era clar i directe: “Málaga, en boca de todos”. Va publicar-lo el dominical espanyol de referència, El País Semanal, com el gran tema de portada de la seua edició del 4 de desembre. Sense cap subtítol que n’explicara els motius. Simplement això: “Málaga, en boca de todos”.
I no, no es tractava d’un reportatge gastronòmic. No parlava de chanquetes ni de pescaítos, sinó de l’èxit en què viu immersa la ciutat andalusa. “La ciudad de moda”, segons es llegia al primer paràgraf del text. Amb un home “al que se considera parte fundamental en el milagro”, que resulta ser l’alcalde del PP, Francisco de la Torre, “quien lleva más de 22 años en el cargo”. La versió andalusa de Rita Barberà, un d’aquells alcaldes que sempre saluda pel carrer. I amb un “dueño del secreto”, de nom Felipe Romera, a qui se’ns presenta “en una sala anexa a su despacho, repantigado en una silla”. Ell és el cervell d’un parc tecnològic on treballen més de 20.000 persones i que s’ha erigit en el gran ítem de la capital de la Costa del Sol.
L’alcalde De la Torre, que voreja els 80, afirma que només persegueix l’excel·lència. “En todo, también en el turismo; prefiero un hotel de cinco estrellas a uno de cuatro, y uno de cuatro en lugar de uno de tres... Eso aumenta los ingresos de la ciudad y los de las personas que están alrededor del turismo”.
El ben cert és que Malagamanía era un fenomen que, fins ara, havia passat desapercebut a ulls de molts. Ha calgut que El País Semanal, lligat a la progressia tradicional, se’n faça ressò amb una grandiloqüència que sobta bastant, encara més si tenim en compte que una altra ciutat, València, també travessa un moment dolç. En aquest cas, un moment dolç propiciat pel canvi polític iniciat en 2015 i que s’allarga prop de vuit anys. Un moment dolç del qual se’n parla poc. A diferència de Màlaga, València no està en boca de tots, però en els últims anys han passat —estan passant— coses destacables que van més enllà d’un centre tecnològic.
“A diferència de Màlaga, València no està en boca de tots, però en els últims anys estan passant coses molt destacables”
En matèria d’innovació i startups, València està esdevenint un pol interessant a través de projectes com VLC Tech City i Marina de Empresas. Recentment s’ha conegut que la multinacional d’informàtica HP traslladarà a València un centre operatiu que ara com ara es troba a l’Índia i que suposarà l’arribada de 500 enginyers. Una altra multinacional, l’alemanya Volkswagen, ha anunciat la creació d’una gigafactoria de bateries a Sagunt, a tocar del cap i casal, que requerirà —directament i indirecta— més de 10.000 treballadors. I la factoria Ford, ni que siga redimensionada, ha assegurat la seua continuïtat a Almussafes del seu model de negoci, cosa que ha blindat un nombre similar de llocs de treball directes o indirectes. D’ací a tres o quatre anys, al sud-oest d’Europa no hi haurà un pol de l’automoció tan potent com el valencià.
La captació de talent innovador se suma a l’aterratge de milers de professionals —els famosos nòmades digitals— que han escollit València per establir-se. Gent que pot desenvolupar la seua feina des de qualsevol racó del planeta i que l’han elegida per la seua qualitat de vida. Segons el portal Homelike, entre 2020 i 2021, encara en els temps difícils de la pandèmia, els nouvinguts d’aquest tipus van disparar-se a València un 545%, per damunt del 450% de Barcelona i el 440% de Màlaga. I les dades de 2022, en relació a les de 2021, encara seran més cridaneres. Potser perquè un altre portal, Money.co.uk, la situa com la ciutat més saludable del món.
En matèria econòmica, en apenes set anys, València ha aconseguit reduir el seu deute un 81%, que ara és de 319 euros per habitant. El de Màlaga és de 464 euros per persona. Cada vegada més atractiva, València acaba d’acollir la tercera edició del Congrés Mundial de Destinacions Turístiques Intel·ligents, que ha coincidit en el calendari amb la celebració dels actes amb motiu de la Capitalitat Mundial del Disseny.
D’altra banda, així com Màlaga disposa de museus tan populars com el Picasso, el Carmen Thyssen i una extensió del Pompidou, València pot presumir de l’IVAM i el Palau de les Arts, dos referents a escala europea, i del Museu de Belles Arts, una de les pinacoteques clàssiques —al marge de les de Madrid— més rellevants de l’Estat. O de la Ciutat de les Ciències, el seu reclam turístic de capçalera.
És la mateixa València que cada tardor organitza una de les maratons més importants del planeta, que l’any 2026 acollirà els Gay Games i que tant la revista Time com la cadena nordamericana CNN han recomanat visitar enguany en substitució de la massificada Barcelona. Una suggerència que ja va efectuar The New York Times abans de les vacances estivals de 2019.
La València que la revista Forbes ha distingit com la ciutat del món en què els expatriats es troben més a gust a partir d’una enquesta elaborada per InterNations entre 15.000 emigrants. Màlaga, per cert, n’és la sisena. La València que Bloomberg també considera la millor ciutat possible per marxar a viure.
No sols és la paella, les platges de la Malva-rosa i de les Arenes, la lluminositat del seu cel o unes Falles que són Patrimoni de la Humanitat. A més, hi juguen a favor espais diversos i complementaris com l’arquitectura i la trama urbana de Ciutat Vella, l’horta que circumda la ciutat, els paratges de l’Albufera o la devesa del Saler i amplíssimes zones verdes urbanes com el llit vell del Túria o el Parc Central, que s’ha convertit en l’altre gran pulmó del municipi.
València és la ciutat que, en pocs anys, ha esborrat els cotxes de les places de l’Ajuntament, el Mercat i la Reina, i de carrers com el de Cavallers i els Serrans, cedint tot el protagonisme al vianant. La ciutat que ja té 160 quilòmetres de carril bici. Amb un clima homologable i també situada a nivell del mar, Màlaga únicament en té 44. Per coses com aquesta, València serà la segona ciutat de l’Estat —després de Vitòria, en 2012— que ostentarà la condició de Capital Verda Europea. En concret, en 2024.
Òbviament, tot no és color de rosa. Com a Màlaga i a unes altres poblacions, l’allau d’apartaments turístics està fent elevar el preu dels lloguers i desfent el teixit veïnal, la gentrificació amenaça barris pintorescos com el del del Cabanyal-Canyamelar i les botigues centenàries han abaixat la persiana en benefici de les de souvenirs i les franquícies de restauració, provocant la reconversió del centre menestral i comercial en un nucli impersonal.
“Potser els seus responsables polítics haurien d’invertir més esforços en la promoció interna i vendre’n les bondats en la distància curta”
Siga com siga, els canvis que està experimentant la ciutat són substancials, començant per un de ben important que sembla oblidat: haver-se desempallegat de l’estigma de la corrupció. La València tèrbola, la del malbaratament de diners públics a còpia d’obres megalòmanes i mastodòntiques i de grans esdeveniments esportius, ha deixat pas a la València que es mou en bici i en patinet i que ha democratitzat un espai elitista com La Marina (ja sense els cognoms de Reial i Joan Carles I). A la València solidària que va rebre amb els braços oberts l’Aquarius i que ara aproxima la cultura a cada barri.
Però, efectivament, València no està en boca de tots. València no té qui li escriga. No és Màlaga. Fins i tot podria dir-se que està més de moda a la resta del continent europeu o als Estats Units que no a Espanya. Aquesta València verda i blava no resulta tan seductora com Barcelona i Madrid, com Sevilla i Màlaga, com Vigo i Bilbao.
Potser els seus responsables polítics haurien d’invertir més esforços en la promoció interna i vendre’n les bondats en la distància curta. Deixar-se estar de les picabaralles estèrils que només desgasten la relació personal i el treball conjunt, i centrar-se en la tasca de comercial que qualsevol alcalde, vicealcalde o regidor ha de dur a terme en favor de la seua ciutat.
No, Màlaga no és millor que València. I fer-ho entendre ha de ser la missió de tots ells.
