A partir d’una certa edat, l’esport que un més practica és caminar, bé siga per culpa d’uns genolls desgastats, bé pel sucre, bé per la hipertensió, bé perquè ja no es veu amb cor de forçar l’anatomia, o bé perquè senzillament a un li agrada i ara disposa, per fi, de més temps. Si, a més, té un gos, com és el meu cas, la caminada és indefugible.
Als pobles, en pocs minuts et plantes al camp, i això fa del volt un goig per a ulls i olfacte. I per a l’oïda, que fuig de cotxes, motos i dels nostres simpàtics i extravertits veïns. No hi estàs sol, però, al camp. A banda d’ocasionals llauradors, hi ha qui corre, tot i no tindre pressa, i que ho fa amb indumentària de disseny aerodinàmic i colors vius, i amb gorra, pulsòmetre —imprescindible!— i auriculars. Al principi no ho entenia, jo, això dels auriculars. Què millor que el cant dels ocells o —si ets a vora mar— els esclats greus, compassats, de les onades! Però, després de mesos sentint el cant dels ocells i els esclats greus, compassats, de les onades, també jo em vaig proveir d’auriculars i em vaig posar música. L’efecte, impressionant. Arbres, riu, individus, formigues, núvols, gos i mar es mouen al compàs del que escoltes, tant si és Bach com Miles Davis. Un món ordenat, harmònic.
Després de mesos de música, vaig descobrir el pòdcast. Quina meravella! Podia escoltar programes de ràdio, audiollibres, documentals, conferències i entrevistes mentre feia exercici pels racons més bonics i solitaris dels voltants. Als pòdcasts no hi falten, és clar, els graciosets de torn, els del hihi, haha, insuportables com sempre, com tampoc els gurús de l’autoajuda i de la vida hipersana. I els de la productivitat! Compte! Aquests últims, per cert, aconsellen, entre molts altres hàbits, per tal que tingues una vida espremuda al màxim, que et desenganxes del telèfon. Del mateix telèfon mòbil amb què els escoltes!
Quina meravella, poder escoltar les llargues entrevistes del programa A Fondo, de TVE, que Joaquín Soler Serrano va fer a Borges, a Pla, a Rodoreda, a Rulfo o a Espriu! On i quan vols, d’una tirada o a trossos. O els episodis d’En guàrdia, de Catalunya Ràdio, amb l’Enric Calpena, quan hi trobes un assumpte —el ventall és extens— que t’interessa. El dia que ho encertes, t’entren ganes de cridar: visquen els auriculars!, visquen els pòdcasts!, visca el progrés!
Hi ha dies, però, que no m’abelleix escoltar ningú, que deixe els pòdcasts i torne a la música i a l’harmonia universal. I dies que ni tan sols em pose els auriculars, i que faig cas dels gurús de la productivitat: ignore el mòbil i torne, com abans, com havia fet sempre, a passejar mirant el paisatge i sentint, només, el cant dels ocells i els esclats greus, compassats, de les onades.
