Liberals i humanistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dandi diletant de la primera joventut havia deixat pas a l’erudit de la literatura medieval i l’intel·lectual que s’havia endinsat en el mar blau i derrotat de la nostra història —aprofitin que acaba de reeditar-se el seu magnífic El pont de la mar blava, una narració que és una de les culminacions de la prosa noucentista i que avui pot tornar-se a llegir gràcies a la reedició d’Adesiara. Ell i Jaume Bofill i Mates són dos exemples perfectament acabats d’un determinat model de ciutadans que aquest país va ser capaç de generar: refinats i estetes, estudiosos i divulgadors de l’alta cultura, tan interessats en l’ètica de la llibertat com en la llibertat de l’ètica. Incompatibles amb totes les modalitats de populisme i xaronisme, i amb qualsevol operació tàctica que impliqués concessions ideològiques. Aspiraven, senzillament, a ser ciutadans lliures —començant per la llibertat d’esperit— d’una futura pàtria lliure. Naturalment, el seu projecte polític va fracassar estrepitosament. S’exigien massa. A ells mateixos i al país.

“L’humanisme porta lògicament al liberalisme”. Amb aquesta contundència s’expressava Lluís Nicolau d’Olwer a ‘La Publicitat’, diari del seu partit, Acció Catalana, l’any 1928

Nicolau i Bofill, dos dels més destacats membres dels “joves de la Lliga” que van separar-se’n per ambició i superació del regionalisme, van crear Acció Catalana, “l’aplec de patriotes” que va preparar-se a fons per liderar Catalunya i endreçar-la. L’autèntica selecció nacional catalana, empeltada de Noucentisme, va arrecerar-se darrere de la troica que representaven Bofill i Mates, Rovira i Virgili i Nicolau d’Olwer, síntesi perfecta dels diferents corrents liberals. De Pompeu Fabra a Amadeu Vives, de Josep Maria de Sagarra a Carrasco i Formiguera, de Carles Pi i Sunyer a Josep Sunyol, de Just Cabot a Eugeni Xammar, de Francesc Trabal a Josep Maria Planes. La llista és llarga, i més ho seria si s’hi apuntessin alguns noms dels qui també s’hi van sentir atrets, com Josep Pla o els germans Soldevila, primer; o Amadeu Hurtado, després.

Algun dia algú s’entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d’Acció Catalana, que, des del 12 d’abril de 1931, van acumular derrota electoral rere derrota electoral. Despatxats dels llibres d’història pel seu fracàs polític, queda per fer l’anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, no de manera individual sinó col·lectiva, l’intent audaç de construir un imaginari col·lectiu, el relat d’un país que es volia civilitzat i cosmopolita, liberal i democràtic, del qual avui encara, fills del Noucentisme com som, en vivim. 

Amb ells va acabar-se una generació que, seguint Nicolau, exigia saviesa i passió: “No serà humanista qui no sigui savi i apassionat. Apassionat, no importa de què: místic, orgullós, enamorat, polític... el que vulgueu; savi, en el cor humà i en qualsevulla disciplina, mentre tingui una visió cinètica de totes les ciències, i totes faci girar a l’entorn, com de llur centre, de l’home”. I que els portava a basar la seva lluita política en la integritat i el respecte més profund a l’home. 

La doble desfeta del 36 i del 39 va suposar la pràctica desintegració d’Acció Catalana, amb la majoria dels seus homes a l’exili. En el darrer crepuscle, hi hagué encara un darrer moment màgic. A Perpinyà, l’any 1947, Rovira i Virgili i Amadeu Hurtado encetaren una correspondència privada. Tos dos vivien a la mateixa ciutat però la sordesa de Rovira feia impossible el diàleg. Les cartes, que s’han conservat i editat, són una darrera guspira d’intel·ligència, ironia, liberalisme i europeisme. Dos vells liberals cara a cara. Hurtado, més escèptic i “fantasmal”, com ell mateix es va definir; Rovira, apassionat i que es va jurar prosseguir el combat. 

La correspondència és com una ferida lluminosa i en el centre del debat hi rau, esclar, la defensa de la seva ideologia. Poques vegades ha estat Rovira tan radicalment liberal, amb una rotunda defensa de la fe en l’home: “En el meu concepte, el fet d’ésser liberal en el terreny polític i espiritual, i socialitzant en el terreny econòmic, no implica cap mutilació del principi essencial del liberalisme, que és la independència de l’esperit. No solament no tinc la sensació de contradir-me, sinó que dono a les dues idees al·ludides un fonament comú: la dignitat de l’ésser humà. La justícia social és per a mi el complement necessari de la llibertat individual i col·lectiva... el liberalisme és una florida de la raó humana i de la consciència moral, i cap instint no hi porta”. El 5 de desembre de 1949, Rovira va morir. Tan sols dos mesos després, retornat a Barcelona, moria Hurtado.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Quim Torra
Quim Torra

Escriptor i ex-president d'Òmmium cultural, autor dels assajos Viatge involuntari a la Catalunya impossible, premi Carles Rahola de 2009.