Anys de feina constant carreguen a les espatlles totes les activitats festives que desitgen assolir el reconeixement més gran que la cultura popular i tradicional pot arribar a somiar: ser declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Recentment, els Països Catalans podem estar més que contents pel fet de comptar amb tres noves declaracions: les Festes de l'Ós (Andorra i Vallespir), els Tocs de Campanes a mà (Illes, Catalunya i País Valencià) i les Festes dels Raiers i Maeros (Catalunya i País Valencià).
Un cop passada la més que sonada festa de celebració que es deriva del reconeixement internacional, ens cal asserenar-nos i fer conjuntament algunes reflexions de cara al futur immediat.
En primer lloc, cal posar en valor que totes les declaracions que porten el segell de la UNESCO estan sotmeses a uns controls i revisions de forma periòdica que vetllen pel seu correcte funcionament i preservació. Dit d'una altra manera, aquest organisme internacional vetllarà a partir d'ara per la protecció de cadascuna d'aquestes manifestacions festives implantades arreu dels Països Catalans i, en la mesura que els sigui possible, n'afavorirà tant la seva projecció com la seva continuïtat. No us penséssiu pas que parlem d'un títol que et donen un dia i, ves, penges un trofeu a la vitrina i no hi tornes a pensar. Formar part del llistat de Patrimoni Cultural Immaterial és una cosa ben seriosa i significa assumir drets i deures dels seus integrants, els quals, en cas de no fer les coses prou bé, veuran revocades les seves declaracions. És així de clar: tal i com venen, se'n poden anar. Com a elements reconeguts, per tant, ara pertoca a les comunitats responsables de la seva organització vetllar per com es gestionen aquests elements i les expectatives que se'n deriven.
En segon lloc, ser inclòs en el llistat de la UNESCO no vol dir "congelar" l'activitat reconeguda per fixar-la en base a les característiques vigents en el moment de fer-se efectiva la declaració. Més aviat, es promou el caràcter contrari: els elements no han de ser inamovibles sinó que poden (i fins i tot és desitjable que sigui així) adequar-se a les necessitats i requeriments de la societat present i futura. Ens cal pensar, de manera col·lectiva, quina pedagogia caldrà vincular a l'augment del nou turisme cultural que de ben segur generarà aquest reconeixement internacional (tenim casos precedents que pràcticament han mort d'èxit, com el de les Festes de Foc als Pirineus que en l'any posterior a la seva inclusió en el llistat de la UNESCO van generar un trànsit de persones extraordinari, sobretot en el cas d'Isil). Aquest turisme cultural, que és interessant i pot aportar molt de bo, també a l'hora de generar recursos que reverteixin directament en les pròpies manifestacions culturals, no hauria de desvirtuar l'essència de cadascuna d'aquestes trobades. Sí caldrà, per exemple, estimular la mainada per tal que, quan arribi el moment, assumeixin la tasca de relleu intergeneracional tan necessària com emocionant.
En definitiva, cal una reflexió profunda sobre les oportunitats i amenaces que generen els processos de patrimonialització, atès que els elements immaterials són precisament els més delicats de gestionar. Protecció patrimonial versus promoció turística; massificació versus gaudi i participació en la festa; mesures de protecció, seguretat i control versus el normal desenvolupament festiu; festes masculines versus incorporació femenina (si s'escau); creació de nous espais/centres d'interpretació, publicacions interactives... Per fer tot això, cal diàleg entre la societat civil autoorganitzada (llegiu les associacions) i els estaments públics municipals, superant la possible guerra de colors/partits polítics que podria arribar a tergiversar les voluntats populars.
