És l’any 1985. L’atzar em porta, un mes, a Mèxic. Fa poc d’un terratrèmol devastador, mortífer, que ha assolat la capital, Mèxic D. F., urbs infinita, superpoblada. Hi ha immensos gratacels torts, buits, sense llum, esperant la dinamita. Mòmies gegants amb finestres esmicolades. On són, els que hi vivien? Mèxic: monstre en ressaca, brut, polsós, caòtic, mescla de pudors putrefactes de ruïna i dels tacos que es venen als cantons.
La bellesa, la trobe als museus. El Nacional d’Antropologia, amb la millor col·lecció d’art precolombí del món, i les pinacoteques. Conec l’arquitectura de Barragán i el muralisme de Rivera, Orozco, Siqueiros i Tamayo. I visite la Casa Azul, on va viure i treballar Frida Kahlo. Quina impressió fa, la pintura de Frida? De primeres, sembla naïf. No ho dic amb to despectiu. El naïf, tosc, havia tingut mala premsa fins a finals del segle XIX, quan és revaloritzat per artistes antiacadèmics junt amb l’art de cultures no occidentals o antigues. Henri Rousseau, el Duaner, n’és el principal representant. Però Frida fusiona l’estètica naïf amb les possibilitats del surrealisme, combinació que provoque espurnes en la ment de l’espectador.
D’on ix, aquest estil? Frida es forma en el context de la postrevolució mexicana, en què es revaloritza la cultura autòctona, l’art popular. El dramatisme de la seua pintura recorda els exvots, petits retaules on, amb pintura i text, s’agraeix a Déu alguna cosa, o es fa una promesa, o una petició.
Un altre aspecte de l’obra de Kahlo és l’abundància d’autoretrats. “Em retrate a mi mateixa perquè passe molt de temps sola i perquè soc el motiu que millor conec”, diu. Per què, tant de temps sola? Perquè va tindre una vida accidentada. Als sis anys, poliomielitis. Té una cama molt més prima que l’altra. Els amables companys d’escola li diuen “la coixa”. Primera d’una sèrie de malalties, operacions i convalescències que ha de suportar. La més greu: l’accident que pateix dins d’un autobús, als vint-i-huit. Un passamà li travessà el ventre. Passa trenta-dues voltes pel quiròfan, la solitud de la postració és el que la mou a pintar. Un altre “accident”: casar-se amb Diego Rivera. Frida es debat entre l’estima per ell i la independència i tranquil·litat emocional. Ell, que la valora com a artista i que l’estima, no para de rebolcar-se amb altres dones.
La pintura de Kahlo és autobiografia, rajos X de les seues emocions. Breton la declara pintora surrealista. Surrealista o no, l’obra de Frida ha crescut en la valoració del públic, però també dels experts. El seu coratge i la seua creativitat alimenten l’esperit dels qui hem vingut després. Entre tanta lletgesa i enderrocs, entre tanta pudor i fum i sutja, d’aquell viatge m’han quedat, sobretot, els colors vius, resilients, de Frida.
