Feia poques setmanes que en Guillem havia nascut, era un vespre calorosíssim de finals de juliol de 2014 i la meva dona i jo ens animàrem a demanar menjar xinès per sopar. Era la primera vegada que ho fèiem des de la feliç arribada de l’hereu a les nostres vides. Encara que el repartidor arribà puntual a ca nostra, no sopàrem aquell dia. Com si tengués un radar que detectàs el més mínim intent de normalitat, el petit començà a plorar com si s’acabàs el món. I no sé si el món va estar a punt d’acabar-se, però el meu feliç matrimoni amb na Joana, sí. No sabria dir-te quan va començar la discussió de parella enmig del so penetrant, desesperant i etern dels gemecs, però va ser enorme. I en Guillem que no callava. Nosaltres només volíem que s’adormís, que descansàs, que ens deixàs descansar, que ens deixàs respirar. Però la dura realitat dibuixà una estampa digna de compassió: un pare al carrer, en plena matinada, empenyent un cotxet amb un nin al dedins amb l’únic objectiu d’assolir el silenci. Ho vaig aconseguir. I no només això, sinó que a més no em vaig divorciar. De fet, l’endemà la vida ens regalà mitja hora de pau per treure el menjar xinès de la bossa, seure al sofà i dinar del sopar.
Sovint la gent es refereix al naixement com “el miracle de la vida”. És cert que el fet en si mateix té un component miraculós, però també n’implica un altre de traumàtic; per a l’infant i per als pares. El record que tenc del primer mig any de vida d’en Guillem és d’esgotament extrem, d’anar desbordadíssim, de molta son i d’una torrentada de dubtes que sovint es resolien amb fracassos estrepitosos que finalment desembocaven en la supervivència. Sobreviure als primers mesos d’un infant sí que és l’autèntic miracle de vida. I no només per la dificultat que implica el fet de tenir a les teves mans un petit ésser humà que arriba sense manual d’instruccions. La pressió de l’entorn ho complica molt. Poques coses generen més frustració i complexos que la mentida socialment acceptada de tenir un nadó i dir que tot és una bassa d’oli, que just menja i dorm. Això no passa. I si passa és un fet tan excepcional com guanyar la loteria. Aquesta sensació, la de tenir un dècim premiat, no deu ser gaire diferent de la que vaig tenir el primer dia de feina després de quatre mesos de maternitat compartida. Arribar a la feina, socialitzar i tractar qüestions que res tenguessin a veure amb bolquers, mocs, rots i roba bruta va ser meravellós. Creu-me que tot plegat no és cap experiència mística, malgrat que a Instagram et puguin fer pensar que sí. Un dia —o potser més d’un… en Guillem em va caure en terra. Ho reconec. Com reconeixem —na Joana i jo— que el nin deixà el pit als sis mesos. I abans que ho hauria d’haver fet, perquè va ser un vertader suplici. I no passa res. Sovint sembla que no ets bona mare si no dones el pit al teu fill. Fes el que puguis i vulguis, però que ningú no et pressioni. Ni amb això ni amb qualsevol altra qüestió d’una etapa on sobreviure és l’únic objectiu. I s’aconsegueix. És el miracle de la vida.
