La meva mare, Irene Mestres, en l’època de la Generalitat republicana va anar a l’Escola de l’Ateneu, a Sant Feliu de Llobregat. Sempre va conservar el record del seu mestre, Esteve Guarro: ell la va formar en una visió oberta de la societat i en català.
Durant la guerra, va passar força estones a l’escola Bon Salvador, regentada per les “monges franceses”, anomenades així per l’origen de l’orde, i ubicada en un edifici que havia estat propietat d’Erasme de Gònima. Era una mesura de seguretat: l’ambaixada francesa havia col·locat una gran bandera del seu país a la teulada per garantir que no rebria l’atac de l’aviació. Les monges li van dir a la Irene que l’impartirien classes de castellà, perquè tal com anava la guerra li farien falta. Sabien què passaria quan arribessin els feixistes.
I van arribar: el gener de 1939, la meva mare va veure aterrida, des de la finestra de casa seva, situada davant l’Ateneu, com els soldats franquistes feien una foguera amb els llibres de la biblioteca de l’entitat. Del mestre Esteve no en va tornar a saber res més: el van depurar i mai va poder tornar a exercir.
A la dècada dels cinquanta, jo vaig anar també a la mateixa escola. Oficialment, s’anomenava “Academia Parroquial San Fernando” i l’ensenyament era carca i exclusivament en castellà. L’Ateneu no recuperaria la plena propietat del seu edifici fins als anys noranta.
Em va fer recordar tot això Salomó Marquès, quan també a Sant Feliu, fa uns dies, va presentar el llibre Pioneres: Història i compromís de les germanes Úriz Pi (Pol·len i Txalaparta, 2019). El reconegut intel·lectual de l’Escala n’és un dels autors, al costat del periodista i historiador Manuel Martorell i de M. Carmen Agulló, professora de la Universitat de València.
Marquès, catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat de Girona i autor, entre moltes obres, de L’exili dels mestres, va introduir els assistents a l’acte en el món de Pepita i Elisa Úriz Pi. Nascudes a Navarra a finals del segle XIX, han estat fins fa poc unes grans desconegudes. El franquisme va fer la seva feina d’intentar furtar-nos la història. I les institucions actuals han trigat massa a començar a recuperar la seva memòria.
Aquestes innovadores de la pedagogia, seguidores de Montessori entre altres referents, van ensenyar a Catalunya. Pepita, a la Barceloneta, a Girona i a Lleida. Elisa va estudiar a Ginebra, on va conèixer la novel·lista Aurora Bertrana, i va anar a treballar a Tarragona, on es va casar amb el sindicalista comunista Antoni Sesé. Totes dues van viure amb alegria l’arribada de la República i van participar en la fundació del PSUC l’any 1936.
El 1939 es van exiliar a França. Amb l’arribada dels nazis van ser part activa de la Resistència. L’any 1950, el Govern francès els hi va agrair amb l’operació anticomunista Bolero-Paprika, que les va obligar a marxar al Berlín oriental. Mai no van poder tornar a casa.
Cal llegir el llibre sobre les germanes Úriz Pi. I recuperar la memòria dels que, com elles o com l’Esteve Guarrro, van veure trencada la tasca de formar en llibertat les noies i els nois del nostre país. Encara ho estem pagant.
