I del patrimoni musical, qui se’n cuida?

Les pèrdues recents de músics molt distints entre si però d’una vàlua enorme, com el tenora Jaume Vilà o el cantautor Pablo Milanès, ens recorden la necessitat de vetllar i reconèixer la tasca cultural que aquestes figures exerceixen. Una tasca i un llegat, però, que contrasta amb la poquíssima atenció que els propiciem. I ja no parlo només de noms propis, sinó d’obrir l’objectiu i veure com, concretament aquest 2022, s’han produït dos oblits imperdonables en allò que afecta estrictament el patrimoni musical català. Em refereixo a les commemoracions –no oficials, per oblidades– que haurien de divulgar el talent i aportacions a la cultura catalana dels músics Felip Pedrell i Manuel Oltra.

Sobre el primer, el grandíssim Felip Pedrell, recomanar-vos molt i molt l’exposició comissariada per Marc Heilbron, Cristina Álvarez i Ilaria Sartori que es pot veure fins el febrer de 2023 al Museu de la Música a Barcelona i que ens convida, com apunten els experts, a reflexionar sobre l'actualitat i la vigència de les idees que van impulsar la seva obra. Pedrell va ser un dels primers introductors del wagnerisme a la península ibèrica, però igualment va ser un compositor molt pròxim a la música popular. En aquest sentit, el seu objectiu no va ser en cap moment el d'imitar Wagner, sinó més aviat el de desenvolupar una identitat musical que servís com a model estètic per la creació d'una escola lírica nacional. Música i identitat, dues qüestions centrals que ben bé podrien despertar l’interès de les institucions culturals del segle XXI, en un context suposadament amatent, quan no directament favorable, a aquest tipus de debats. Sigui com sigui, Felip Pedrell és considerat, més enllà d’un compositor excel·lent, el pioner de la musicologia del nostre país. I com li ho paguem? Amb poc més que silenci.

Encara més greu em sembla l’oblit que la comunitat musical catalana –que no només el món coral o el sardanisme– ha demostrat tenir amb la figura de Manuel Oltra, de qui aquest 2022 es commemora el centenari del seu naixement. Vull posar en valor que el 15 de novembre passat, al Palau de la Música Catalana, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona va celebrar un concert integral d’obres seves –de fet, ja li havien dedicat un àlbum de referència i escolta obligades– que va sumar uns comentaris de gran qualitat del musicòleg i flabiolaire Albert Fontelles i Ramonet. Recordava l’Albert en el programa de mà del concert la vinculació d’Oltra amb la cobla, que va dirigir en algunes ocasions, fins al punt de ser-ne nomenat director honorífic.

Em pregunto si aquest tipus d’oblit és només voluntat d’enfocar i posar el màxim de recursos possibles en d’altres commemoracions d’interès més, podríem dir-ne, general, o únicament desinterès. Millor desinterès que desconeixement, diria jo. Però més enllà de buscar explicacions, de cercar els perquès, hauríem de preguntar-nos fins quan, aquest tipus de «badades» majúscules. O encara més... Podríem preguntar-nos qui carai se’n cuida, del nostre patrimoni musical.