El 1942 va ser afusellada a Paterna Maria Pérez Lacruz, La Jabalina. Era miliciana anarquista. Tenia 25 anys. Va tenir una filla a la presó i encara no se sap on és.
El 1973 va ser assassinat a Reus el militant antifranquista Cipriano Martos Jiménez. Fou torturat salvatgement durant dies en la caserna de la Guàrdia Civil, comandada pel tinent Braulio Ramo Ferreruela. El van obligar a ingerir una mescla d’àcid sulfúric i gasolina, combinació molt semblant a la dels còctels Molotov, la qual li va abrasar el sistema digestiu. La versió oficial diu que es va suïcidar.
El 1976 fou assassinat a Vitòria Francisco Aznar Clemente, de 17 anys. Era estudiant i forner. Participava en una assemblea de treballadors en vaga quan la policia els va desallotjar pegant tirs, tirant pilotes de goma i gasos lacrimògens. Van morir quatre persones més i 150 en foren ferides.
Aquestes tres víctimes de la dictadura franquista i de la Transició són una mínima mostra de l’èxit del sistema d’aniquilació de l’enemic ideològic. Efectivament, fou un pla perfecte. Tan perfecte que encara avui en dia en patim les conseqüències: no es poden judicialitzar els crims de lesa humanitat del franquisme. Ja en democràcia, la inèrcia del “sistema” franquista encara està en marxa. Tot un èxit digne d’admirar.
La base jurídica d’aquest bloqueig és la Sentència 101/2012 del Tribunal Suprem, la qual tanca les portes a la possibilitat que qualsevol jutjat de qualsevol ciutat o poble de l’Estat espanyol puga investigar i condemnar crims com els de Maria, Cipriano o Francisco. Per mantindre el “sistema”, argüeixen quatre arguments: la vigència de la Llei d’amnistia, el principi de legalitat penal, la prescripció dels delictes i la mort de les persones presumptament culpables.
Però, tant des del Consell de Drets Humans de l’ONU com des d’Amnistia Internacional rebaten aquests quatre arguments. Recorden a la judicatura espanyola que els crims de lesa humanitat mai no prescriuen, que la Llei d’amnistia ja va nàixer nul·la de ple dret i, a més a més, el que impedeix són les condemnes, no la investigació. I com saben que estan morts els presumptament culpables si no s’inicia cap tipus d’investigació? Benjamín Solsona, per exemple, l’anomenat Billy el Niño valencià, no va morir fins al 2018, el mateix any que es van interposar les primeres querelles contra ell per tortures als anys setanta. Per cert, a València ja s’han interposat vora 30 querelles per tortures al tardofranquisme, i les interposen directament les persones que van patir aquests fets. Si elles encara estan vives i fortes, m’agradaria també desitjar la mateixa sort als perpetradors.
Dies enrere, vaig veure la pel·lícula Argentina 1985, de Santiago Mitre. En les escenes en què es veu Videla i el seu equip al banc dels acusats, fantasiejava substituir-los per Franco, Serrano Suñer, Vallejo-Nájera, Ramo Ferreruela, Benjamín Solsona i un llarg etcètera.
I no, aquesta fantasia no té afany de venjança. Si fos així, els hauria torturat, afusellat, tirat a una fosa comuna i hauria impedit que els familiars els soterraren dignament. Els hauria furtat els fills i filles, i hauria fet el possible per esborrar-los de la història. Només fantasiejava amb una democràcia basada en els drets humans.
