Ens estem avesant a diverses maneres d’acotar el cap que, potser per sort, es veuen sotmeses a nous reptes. Ens toca ara a nosaltres decidir si acceptem les propostes que ens mantenen en la confortabilitat o si acceptem vells i nous desafiaments i ens fem noves preguntes. Un exemple dels darrers dies: quan Roger Torrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado de l’anterior Mesa del Parlament són absolts després d’un tràngol judicial que desafia tots els principis de separació de poder, el primer que sentim és alegria. Però quan Josep Costa declara que l’absolució no era l’objectiu i que impugnarà la sentència, els esquemes de comprensió habitual esclaten. I la confusió es fa més gran encara quan explica que la confrontació que va utilitzar com a mètode, plantar cara al Tribunal, recusar jutges i fins i tot abandonar la sala del TSJC com a acusat i defensor, l’han ajudat a rebre un millor tracte. Es va mantenir en els seus principis sent conscient que el denunciant era el Tribunal Constitucional… i cap tribunal que en depengui pot jutjar en llibertat.
De l’altre costat, cal reconèixer l’habilitat dels dos jutges que han votat per l’absolució. Sols podien sortir-se’n per elevació, al·legant que les providències del TC no tenien “un mandat clar i específic” i permetien més d’una interpretació. En una primera decantació, el matís determinant sembla ser la relació amable dels dos jutges amb els principis democràtics… perquè tampoc era gens fàcil posar a tots els acusats en el mateix cabàs d’eximents. Des de la formació de la Mesa de la qual eren membres no varen tenir el mateix capteniment… els presidents Puigdemont i Torra varen ser víctimes del joc de titelles que movia Jesús M. Barrientos, president del TSJC i cap de colla de la repressió judicial antiindependentista de Catalunya. I ni els seus principals col·laboradors en la no nominació i la inhabilitació varen poder lliurar-se de les ires unitàries. En l’altre extrem de les estratègies, Josep Costa va defensar Puigdemont i Torra i va recusar, amb èxit, el jutge Barrientos. De l’obediència fins i tot avant la lettre a no deixar-ne passar ni una, com va fer Costa, hi ha totes les diferències.
Per això té raó Josep Costa quan explica que cap absolució no pot ser cap victòria si ara ja són els mateixos partits els que vigilen, per por, el que porten a la Mesa i el que no hi porten, el que creuen que no poden presentar en l’hemicicle, i el que hi presenten. Com la impugnació o inhabilitació d’una presidenta (ara del Parlament) mentre el jutge Barrientos es prepara toga amb punyetes per presidir el seu judici el mes de febrer. L’autocensura fa el joc a l’unionisme, i fa més petita, poruga i anèmica en conviccions a les diverses forces sobiranistes.
Potser si arriba el moment que el Tribunal d’Estrasburg diu que cap TSJC no pot ni condemnar ni absoldre cap Mesa del Parlament, perquè de fet el que no pot fer és jutjar-la,ja viurem dissortadament en la distòpia d’haver fet del servilisme i la por el nostre pa de cada dia.
