Una de les preguntes que ha afegit el darrer Baròmetre del CEO i que ha passat relativament desapercebuda és la de quin partit escollirien com a segona opció els votants de cada partit. La qüestió té un interès que remet al sistema electoral. Inevitablement, al cap hi tenim el model actual, que, de fet, és l’espanyol perquè en quaranta-dos anys el Parlament no ha estat capaç de fer una llei pròpia. Com a molt, discutim la qüestió de la proporcionalitat territorial, o el de les llistes obertes o la doble llista a candidats i partits. Però hi ha altres sistemes, entre els quals un és el de votar primeres i segones opcions.
Anem a la pregunta del darrer Baròmetre. Hi ha respostes que no mereixen massa atenció per la seva predicibilitat. Que els votants de Vox en segona opció es decantin en un 47% pel PP és lògic, essent que és d’on provenen. O que el 34% de Ciudadanos optés, en segon lloc, pel PP o el 22% pel PSC, també és esperable i descriu bé el seu origen i, si s’ensumen l’ensulsiada definitiva de Cs, podria ser que fos el camí que prengués la seva primera opció. I també és força irrellevant que un 33% dels votants del PP diguin que optarien per un Cs moribund i un 19% per Vox, mentre només l’unionisme patriòtic i no la ideologia conservadora pot explicar que en un 21% diguin que votarien el PSC.
En canvi, l’enquesta mostra dues coses que poden explicar les decisions polítiques actuals i futures i, sobretot, condicionar les estratègies electorals de dada partit. La primera és que els votants del PSC diguin que la seva segona opció és ERC, amb un 30% i deixin En Comú Podem (ECP) en un 23%. I en canvi que ECP prefereixi el PSC amb un 33% i deixi ERC amb un 27%. Aquí pesen la proximitat en l’eix nacional (català i espanyol), l’afinitat d’esquerres i, sobretot, l’expectativa de poder governar en un futur tripartit.
La segona dada interessant és la de la diferència enorme entre ERC i Junts en les segones opcions. Per a ERC, la més triada és el PSC amb el 23%, mentre Junts i CUP queden en un 21% cadascú, i ECP ho és per a un 16%. En canvi, per al 40% dels votants de Junts la segona opció és ERC, molt per davant del 23% de la CUP i amb una insignificant opció del 4% i el 2% per al PSC o ECP, respectivament. És a dir, els votants d’ERC, en la segona opció, es decanten gairebé igual per partits no independentistes (39%) i independentistes (42%). En canvi, els de Junts, es decanten en un 63% per independentistes, i en un ridícul 6% per als no independentistes.
La diferència de segones preferències entre ERC i Junts és profunda. Caldria veure si la sortida del govern pot haver impactat en aquestes preferències, però indica clarament que ERC i Junts tenen un electorat ben diferenciat quant a la prioritat per la independència. La frontera amb l’unionisme només té un forat del 6% a Junts, i del 39% a ERC. De manera que el proclamat “increment de la base” de què parla ERC no és de l’independentisme, sinó del partit. I queda clar que Junts només té marge per créixer en una hipotètica decepció dels votants d’ERC. És a dir: ERC ha de posar tallafocs amb Junts, i aquests, aplanar el camí en sentit invers.
