"El nacionalisme es cura viatjant” esdevé un mantra que es deixa anar de tant en tant en converses banals i, sovint, amb un toc d’esnobisme displicent. Acostuma a ser pronunciat per algun “ciutadà del món”, ungit d’un globalisme fals, sempre en llengua majoritària i reforçada per un estat. I no: viatjar no cura res. I molt menys, és clar, el nacionalisme.
Parlem, lògicament, del nacionalisme, “no de les regions o les nacionalitats, sinó de les nacions mateixes”, tal com ho definia l’escriptor Claudio Guillén, amb una terminologia inexacta i vacil·lant, però ben eloqüent, a Entre lo uno y lo diverso, llibre obligatori sobre la literatura comparada. Es tracta d’una disciplina que contrasta llengües, cultures i punts de vista, tot rebentant les fronteres nacionals filològiques; un contrast que, al capdavall, és el màxim que pot generar l’acte de viatjar físicament: un xoc d’emocions i maneres d’entendre el món que, en certs moments, pot arribar a trencar alguns esquemes.
Madrid és un dels meus vicis inconfessables. M’agrada gaudir-ne, passejar-la i, a més, a diferència d’altres indrets com Barcelona —per què serà?— l’Estat espanyol ens hi posa l’accés ben fàcil des de València. S’hi aprèn moltíssim, també. En una escapada madrilenya, vaig visitar el Palau de Llíria, seu de la Fundación Casa de Alba, mogut per una curiositat purament històrica. Durant la visita, la guia explicava a tort i a dret el sentit de quadres, mobles i estances, i els relacionava amb esdeveniments històrics; en un moment, va esmentar la guerra de Successió i ens va parlar, sense embuts ni complexos de cap mena, de “la victòria d’Almansa”. El sintagma, certament, em va resultar violent. L’anècdota em va tornar al cap fa uns dies, a la plaça Major de Salamanca, quan una altra guia va vincular-ne la construcció a un regal de Felip V per a commemorar “la victòria de la guerra de Successió”.
L’ús desimbolt del terme victòria allà on nosaltres parlem —amb timidesa poruga, si més no— de derrota no em va curar gran cosa. Ans al contrari, evidencia dos fets indiscutibles: l’existència d’un “ells” —els guanyadors— i un “nosaltres” —els perdedors— i la confrontació entre dues visions nacionals que han evolucionat de manera ben diferent. “Ells” no pateixen cap complex de culpa i, en conseqüència, paladegen la victòria. “Nosaltres”, en canvi, assaborim dia a dia el regust amarg de la derrota “por justo derecho de conquista”.
L’aprenentatge, però, és que la derrota no es va produir fa tres segles en un camp de batalla perdut en mig del no-res, entre mosquetons i estendards flamejants, sinó que la patim dia a dia. La derrota d’Almansa és que, avui, a casa nostra, continuem donant-nos l’esquena, tot acceptant les fronteres i els greuges de l’Espanya radial, l’epicentre madrileny, la imposició lingüística i un paper subsidiari i residual a escala política, econòmica i cultural. Mentre no ho assumim, “ells” seguiran instal·lats còmodament en la victòria i recomanant-”nos” que agafem la motxilla “perquè el nacionalisme es cura viatjant”.
