L’any 1924, John Burdon Sanderson Haldane va publicar un assaig que va revolucionar el pensament sobre el futur de l’home. Haldane era un jove brillant professor de genètica a Oxford, on també son pare havia estat professor, en aquest cas de fisiologia. El jove Haldane havia participat en la Primera Guerra Mundial, com a oficial de morter de trinxera, cosa que l’havia fet reflexionar sobre el primitivisme que esperona la guerra. El seu tecno-optimisme s’havia vist qüestionat sobre l’ús de la ciència en la guerra (Haldane pare havia ideat màscares anti-gas). Per això, entre altres motius, va escriure l’assaig Daedalus o la ciència i el futur: Haldane deia que la ciència té el doble rostre de Janus, i que per si una banda pot ser l’eina del diable, també pot ser la gran benefactora de la humanitat. I, en aquest punt, introduïa la seua visió positiva sobre el futur de la humanitat, amb uns individus sans, lliures de malalties hereditàries, i amb un augment de la natalitat produïda per úters artificial, que va denominar “ectogènesi”.
El primer a contestar-li fou Bertrand Russell, amb un assaig titulat Icarus o el futur de la ciència. Al tecno-optimisme de Haldane, Russell va oposar el seu pessimisme esquerrer, i va argumentar que tot allò que donara poder a l’home aniria contra l’home. Fins i tot arribava a vaticinar la destrucció de la humanitat com a conseqüència directa de la ciència: “La ciència amenaça amb provocar la destrucció de la nostra civilització. L’única esperança sòlida sembla residir en la possibilitat d’una dominació mundial per part d’un grup, diguem els Estats Units, que porte a la formació gradual d’un govern mundial econòmic i polític ordenat. Però potser, en vista de l'esterilitat de l’Imperi Romà, el col·lapse de la nostra civilització seria al final preferible a aquesta alternativa”.
Per això, quan l’any 1932 Aldous Huxley va publicar Un món feliç, responia a uns i altres. Huxley ridiculitzava amb una sàtira despietada aquella societat tecno-científica, i alertava de la destrucció de la naturalesa humana. El llibre fou ben rebut per Russell, però va defraudar Haldane i també H. G. Wells, que va descobrir una crítica soterrada de la seua obra Homes com déus. Comptat i debatut, Huxley satiritzava els homes de ciència, amb un llibre divertit i al mateix temps amarg, amb un final corprenedor. El seu germà major Julian, biòleg i amic íntim de Haldane i Wells, era un actiu defensor de l’eugenèsia, i també un ferm impulsor de l’ectogènesi. De segur que la brillant paròdia del seu germà el va doldre i molestar.
Ara, quasi cent anys després, i en plena guerra d’Ucraïna, la ciència i la tècnica segueixen servint per a la destrucció. Drons, robots anti-mines, míssils, etc., conformen bona part de l’esforç militar d’uns i altres, creant una destrucció atroç sobre les ciutats assetjades i la població civil. I, tanmateix, també és inqüestionable que gràcies a la ciència s’ha pogut controlar la recent la pandèmia de coronavirus, i realitzar una vacuna en un temps rècord. Sorprenentment, el doble rostre de Janus de l’activitat científica segueix tan actual com en temps dels Huxley. Per a bé i per a mal, els dos germans segueixen enfrontats.
