La divisa ampla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aviat participaré d’una conferència sobre la identitat. El títol de l’acte és “Identitat. Subjecte o mercaderia”, i un dels requisits és que el meu interlocutor filòsof Eudald Espluga i jo ens definim amb tres paraules. Les dues primeres em van venir al cap sense pensar-les. Espluga va quedar parat que les sabés tan ràpid; a mi em va sobtar que a ell li calgués pensar-se-les.

A l’assaig No siguis tu mateix, Eudald Espluga ens adverteix sobre  la narrativa que ens insta a buscar la nostra vocació, estimar el que fem i fer el que estimem, ser i buscar-nos a “nosaltres mateixos”. Hem de ser productius, eficaços, rendibles fins i tot a l’hora de lligar. El capitalisme tardà ens obliga a crear-nos de manera continuada, a ser no només consumidors sinó a ser també productes i productors de nosaltres mateixos. El filòsof ens alerta que la identitat entesa com a marca d’autenticitat és una trampa i un imperatiu generalitzat. És l’economia, estúpids.

I, malgrat tot, diria que la identitat és més que autoexplotació i que jo sí que vull ser jo mateixa. A la pregunta per la meva identitat respondré que soc catalana, per la síntesi d’origen i de sexe que ofereix el terme. No visc aquesta identificació com una tria ni com un orgull per se. Hi convisc cada dia, com convisc amb l’autoexplotació i certa precarietat.

Fa un any vaig visitar València. Sentia Raimon dins d’un cotxe que desfilava per l’avinguda d’Ausiàs March i pensava en els valencians aliens a la història de la ciutat i a la seva poesia. Ja no hi ha gairebé res que em sembli més revolucionari que parlar en català. Potser m’equivoco, però no tothom troba igual d’importants les mateixes coses. Recordo una conversa que vaig tenir amb un company de feina valencià aquí a Barcelona. La salut de la llengua catalana no li interessava: “No és la meva lluita”. Era gai, valencià i molts altres atributs, però la seva lluita era la lluita LGTBI. Les batalles, com la identitat, en part s’escullen.

Amb l’eixamplament del món i l’evolució de la cultura de masses, la identitat s’ha tornat molt més elàstica del que era. Avui definir qui som depèn del context i esdevé una qüestió de prioritats. Fa cent anys podies preguntar a un home qui era i t’hauria dit que era en Joan, forner del Poblenou. L’ofici, la generació, la nació, la classe, la religió, el sexe, el gènere, l’orientació sexual, etcètera. Cadascú escull una característica i la situa en primer pla. Cada vegada entenem més la identitat com una reclamació política que no pas com una afirmació neutra, i les reclamacions polítiques són cada vegada més variades.

Si venc la meva identitat de la manera que apunta Espluga, i estic d’acord amb ell que el món d’avui ens obliga a fer-ho, només podré vendre la que identifico com a meva. Sé que en contextos diferents ens decantem de manera instintiva per una resposta variable a la pregunta “Qui soc jo?”. Però la reclamació de la identitat és una protesta. Ho era quan Marçal vivia i escrivia versos i avui encara ho és més. D’aquí la perplexitat de molta gent respecte dels discursos de l’esquerra d’avui.

Espluga, que és d’esquerres i és intel·ligent, prefereix pensar-s’ho bé, abans d’identificar-se. Sospito que això li passa perquè sap que no pot reivindicar la seva identitat com a home sense sentir-se inapropiat, perquè sembla que tota reivindicació identitària hagi de ser política, quan en realitat no pot ser només política; no ho és mai. Podria reivindicar la seva catalanitat, però crec no ho farà. Potser s’agafarà a la classe, en la línia marxista del seu assaig No siguis tu mateix. Tinc ganes d’escoltar-lo.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Júlia Bacardit
Júlia Bacardit