La fi de Convergència?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Convergència —o, si es vol, el pujolisme— ha estat la força hegemònica del catalanisme i del país en els últims quaranta anys. Amb majories absolutes al Parlament català i amb un pes molt important en el món municipal i en la política espanyola. Hi ha sectors que, des de posicions diverses, consideren que aquesta llarga hegemonia ha estat un tap artificiós que ha impedit que es produís allò que creuen que s’hauria d’haver produït d’una manera natural i desitjable. Tant pel sentit de la història (per als qui creuen que la història té un sentit) com per la composició ideològica del país, que es proclama majoritàriament catalanista i d’esquerres.

Per l’independentisme més explícitament rupturista, el pujolisme ha estat el tap que ha impedit la independència, volguda des de sempre per una majoria, perquè ha jugat en les regles del joc de l’autonomia i ha buscat de treure’n el major profit, mentre que per carregar-se un sistema el que cal fer no és apedaçar-lo sinó aguditzar-ne les contradiccions, que es deia. Per al catalanisme d’esquerres, el pujolisme ha estat el tap que ha impedit que fossin hegemòniques dins del catalanisme i dins del país. Un accident antinatural i incomprensible. I l’hegemonia de Convergència, d’un catalanisme conservador, hauria estat a més l’impediment que ha evitat que les masses populars de qualsevol origen abracessin amb entusiasme la causa catalanista. És a dir, el taló d’Aquil·les del procés.

El pujolisme quedava doncs com un tap i com una anomalia històrica que calia corregir. En els últims anys, la correcció d’aquesta anomalia a través d’un canvi d’hegemonia —i no parlo tan sols de partits— ha esdevingut el guió central i prioritari de la política catalana. Calia treure aquest tap el més aviat possible, també perquè enterrar la vella Convergència era un pas previ imprescindible per aconseguir els altres objectius polítics, nobles i legítims, però en tot cas posteriors. I la sortida de Junts del Govern de la Generalitat ha estat el moment culminant fins ara d’aquest guió. Alguns consideren que és el seu desenllaç definitiu, des de la convicció que qualsevol herència del pujolisme necessita governar per sobreviure. Hi ha coincidit sectors dispersos en diferents partits i sensibilitats, també d’Esquerra i de Junts, aparentment contradictoris, però que compartien la voluntat de treure del mig el que consideraven un tap. Per això estan tan eufòrics sectors que han quedat objectivament afeblits per aquest moviment. Però s’han tret la nosa del mig.

Estem doncs davant de la fi definitiva del pujolisme i de qualsevol possible herència seva? És possible. Però tampoc no és segur. Per donar-lo definitivament per mort cal que es compleixin algunes profecies o que siguin certs alguns axiomes. Una, que realment la gestió de l’autonomia sigui un obstacle per al creixement de l’independentisme (el pujolisme creia tot el contrari). Dues, que aquest país que es vol creure d’esquerres no resulti més liberal o més conservador en la pràctica del que ell mateix proclama. Tres, que realment amb les esquerres hegemòniques dins del catalanisme les masses obreres finalment s’hi abocaran d’una manera majoritària. I quatre, que realment Convergència mori d’inanició si no té el govern o un tros del govern. Potser sí. O potser no. I què votarà llavors l’ampla mesocràcia catalanista que havia donat a Convergència les majories absolutes?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.