L’aixada i el marge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un rodal de l’hort he deixat créixer una herba berruguera. Anava a llevar-la d’un colpet d’aixada quan en el darrer moment he canviat la intenció. Estava bledana i bella, amb les inflorescències curulles de floretes blanques, emulant aquella curiosa forma de cua d’escorpí. Abans aquesta planta era prou estimada, i amb la seua arrel es feia un suc que servia per a fer desaparèixer les berrugues. També es deia que servia per a espantar els escorpins (en castellà li diuen “alacranera”). Alhora l’empraven per a capturar ocells, per la qual cosa a bona part de la Safor la coneixen com herba paisarrella. En canvi, el nom científic Heliotropium europaeum fa referència a la tendència que té a disposar les flors cara el sol (helio ‘sol’ i trepo ‘girar’), i per això en alguns llocs també li diuen mira-sol.

Pense en com aquella planta, que passa ben desapercebuda als ulls d’avui, ha anat donant lloc a tanta literatura. L’embat de l’home contra la incertesa de la vida genera aquest reguitzell de noms i coneixements, que es van perdent dia a dia, de manera inexorable. L’herba berruguera no té quasi depredadors; els conills, tan abundants en aquell camp, l’eviten, perquè és una planta tòxica, amb una gran quantitat d’alcaloides, rics en cinoglosina. També les ovelles, i quan s’esdevé que la mengen per error, els alcaloides s’acumulen al seu cos, i poden ocasionar a la llarga un greu problema hepàtic. I, per tot això, l’herba berruguera s’aventura a colonitzar erms infèrtils, terrenys esquerps, camins trepitjats i rocosos, runars i camps abandonats. Allà on no creix res, la mira-sol floreix esponerosament.

Rafael Armengol

El metge Andrés Laguna, als seus comentaris sobre el Discòrides, escrivia que “si con algun tallo de aquesta planta hiciéremos una raya en derredor de cualquiera serpiente, jamás saldrá de tal círculo”. I Joan Perucho, a Botànica oculta, també la cita i diu que l’heliotrop “ajuda a interpretar els somnis i es fa servir en perfumeria galant”. Els bruixots l’empraven per tal de tindre visions, degut a les al·lucinacions que provoca la seua ingesta. També és possible que les possibles meravelles de la planta es confonguen amb les atribuïdes a un mineral del mateix nom, que Plini el Vell cita a la Història natural. Sembla que l’heliotrop, una de mena de jaspi, també conegut com “pedra de sang”, permetia entrar en trànsit a qui la posseïa i connectar amb les vides passades. Però ja se sap que Plini era un gran inventor de faules.

Prenc l’aixada i faig marxa. Pense que no fa mal en aquell racó del marge, i que ompli el rodal de literatura. Des de Plini el Vell a Joan Perucho, el recorregut és llarg i, si més no, curiós. Al pròleg de Botànica oculta, Perucho escrivia: “El món de les plantes màgiques és un món fascinant, estrany i antirealista. Amb elles podem guarir evidentment un mal de pedra o una diarrea galopant, ja desnonats per la ciència; però també podem volar pels aires amb la Veloç, o bé cuinar divinament amb l’ajuda i la pràctica d’un misteriós ‘Ch’i’. Caldria, tanmateix, que ens guardéssim d’algunes plantes diabòliques que poden obrir portes i finestres i penetrar silenciosament dins de les alcoves”.

De segur que la mira-sol és una d’elles, pense tot seguit. I la deixe créixer, curulla de paraules i llegendes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Martí Domínguez
Martí Domínguez