Comunisme contra socialisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El comunisme sempre ha intentat destruir el socialisme. Des de finals del segle XIX, amb la II Internacional o Internacional socialista, el socialisme optà per les vies democràtiques per arribar al poder i, més tard, ja dins els anys d'entreguerres mundials, s'allunyà radicalment del comunisme en acceptar la pròpia essència de la democràcia “burgesa” mentre que els anticapitalistes seguien el radicalisme de l'assassí de masses que fou Iósif Stalin. Després de la Segona Guerra Mundial el divorci s'intensificà i ni tan sols l'enfonsament del règims dictatorials comunistes a finals dels anys vuitanta del segle XX portà a l'acceptació de la democràcia per part de les deixalles ideològiques del comunisme. Tanmateix, malgrat que alguns acadèmics del pensament i de la història donaren per liquidat l'enemic roig de la llibertat, no era mort. Com tampoc no havia desaparegut el seu germà lliberticida, el nazifeixisme, que igualment havia estat declarat -per part dels mateixos optimistes del no res- feliçment desaparegut a Europa.

La crisi econòmica de 2008 va fer renéixer amb força els germans totalitaris. El nazifeixisme sota desfressa diferent amenaça -encara- França, ha fet niu a Grècia, Holanda, Àustria, Alemanya... i fins i tot governa, per descafeinat que es vulgui veure és el que és, Hongria i Polònia. El comunisme, per la seva banda, ha trobat en el populisme -d'arrel latinoamericana, no debades segueix el fil del totalitarisme populista iniciat per Juan Domingo Perón a Argentina i del qual són deixebles els actual bolivarians- la seva pròpia desfressa per intentar usar la democràcia per assolir el seu objectiu -que és el mateix des del cisma entre les dues vies de l'esquerra: la que accepta la llibertat i la que la combat-: liquidar la socialdemocràcia.

És pertinent la recordança històrica per argumentar que l'actual sintonia aparent entre el PSOE i Podemos no és més que això, una aparença. No hi ha cap voluntat entre les parts de convergir. És possible, fins i tot probable, que arribin a certs acords. Però mai els possibles pactes puntuals desfaran allò que és substancial entre els dos partits. Podemos vol liquidar el PSOE i els socialistes intentaran arraconar tot el possible els morats. És la guerra de sempre. La mateixa que portà el comunista Julio Anguita a pactar amb el dretà extremat José María Aznar contra el PSOE en els moments més baixos dels socialistes. De la mateixa manera hem vit com el partit de Pablo Iglesias s'ha aliat de fet amb el PP des de 2013 fins el 2016 perquè a través de La Sexta -tal i com un dels seus directius empresarials reconeixia- s'intentàs que els comunistes superassin a les eleccions els de Pedro Sánchez. No aconseguiren l'objectiu per molt poc.

La pugna entre el comunisme totalitari de Podemos i la socialdemocràcia del PSOE no pararà. Tot el contrari, s'intensificarà així com es vagi ensumant l'olor electoral de les urnes de 2019, no només les locals i autonòmiques sino també, i sobretot, les generals. El premi és liderar l'esquerra. Tots dos saben que la dreta seguirà governant Espanya, a no ser que hi hagi un daltabaix que ara per ara ningú s'imagina, i que allò rellevant entre ambdues formacions serà veure quina queda per davant de l'altra per, després, moderar-se per oposar-se al futur govern de la tercera legislatura de Mariano Rajoy. Si és Podemos, la moderació consistirà en acceptar retòricament les essències democràtiques per intentar assaltar el poder i, un pic instal.lat en ell, refer el sistema seguint el seu interès. Si fos el PSOE el guanyador de la pugna, i pogués deixar acotat el partit morat a ser una mena d'Izquierda Unida ampliada, aleshores deixaria anar la retòrica esquerrana actual tan encesa per adoptar el pragmatisme característic del Partit Socialista de sempre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Miquel Payeras
Miquel Payeras

Periodista d'EL TEMPS.