La dictadura portuària d'ací al costat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A un costat de la tanca del port, la ciutat. Una ciutat que, amb matisos, encerts i errades, ha anat aprofundint en la democràcia local i donant veu a la ciutadania en els processos públics de decisió. Una ciutat on, ben mirat, els símbols urbanístics, els millors espais públics, han estat fruit de les lluites veïnals. I de respostes relativament intel·ligents, malgrat que tardanes, i no massa sofisticades, de l’Administració. Parle, evidentment, del Saler, el parc del Túria o el Cabanyal. Sense eixes lluites València seria un no-lloc.

A l’altra banda de la tanca, el port. Un port a l’altra banda d’una tanca que va construir ell mateix, aïllant-se a poquet a poquet. Molts veïns recorden encara les golondrines, la gità o les capbussades furtives. El port vell estava més brut, sí, però també era un univers públic de cultura marinera farcit d’activitats diàries.

A l’altra banda de la tanca, un port que malgrat ser una extensió de la trama urbana, malgrat formar part de la ciutat, s’arroga d’una condició d’igual a igual amb la metròpoli. Integració port-ciutat, en diuen, com si estigueren en equilibri en importància.

El port de València és un port de l’Estat. Un puerto del Estado que més enllà d’encarregar-se de la seua activitat comercial continua sent una junta de obras, centrada més a construir que en les activitats logístiques. Un puerto del Estado que fa i desfà d’esquena a la ciutat.

L’Autoritat Portuària de València aprovava el dijous 10 de novembre, amb l’oposició de l’alcalde de València, la construcció d’una nova terminal de creuers a la vora del barri de Natzaret. Una inversió d’uns 100 milions d’euros per a una activitat que genera un impacte econòmic relativament reduït, congestiona la ciutat, és nociva per al medi ambient, i competeix amb els nostres allotjaments amb una regulació laboral abusiva.

Això passa al mateix temps que es discuteix una ampliació nord innecessària, que preveu duplicar el nombre de camions que passarien per l’àrea metropolitana. Un objectiu del tot incompatible amb el d’una ciutat que serà Capital Verda Europea en 2024. Això passa al mateix temps que l’Autoritat Portuària treballa de manera opaca per fer-se amb la gestió de la Marina de València, dedicada per fi a la nàutica popular i als usos públics, per especialitzar-la en la hibernació de macroembarcacions de luxe. Una regressió deliberada.

S’ha generat l’espurna d’un debat i una lluita que hauria d’anar molt més enllà. No es tracta només de parar l’ampliació o no voler una nova terminal de creuers. Es tracta de posar en qüestió com es governa una part molt substancial del terreny de la ciutat, que ara es fa com si es tractara d’una dictadura. Una dictadura legal, validada per les normes actuals.

L’Autoritat Portuària no pot actuar més temps al marge de la ciutat. Per conciliar els objectius econòmics, amb els socials i els ambientals, per posar la infraestructura al servei del territori i de l’economia del País, la democràcia ha de saltar la tanca del port. O millor encara, tombar el mur. Sabem, a més, que els ports europeus propietat de la ciutat tenen millors indicadors socials, mediambientals, sense penalitzar la gestió del trànsit marítim.

Unificar les dues zones de la ciutat, unir-les a través de la participació, la democràcia local i els usos públics, tombar eixe mur físic i simbòlic, seria tan important per a València com allò que va fer Berlín amb el seu Mauer en 1989. La metàfora és exagerada; però ací també conviuen encara democràcia i dictadura en la mateixa ciutat. I és inadmissible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Marrades
Ramon Marrades