Trist qui sense amor ha de cercar casa (a Balears)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'emergència habitacional a les Balears i Pitiüses fa temps que existeix i agafa, de cada dia, tons més dramàtics. Des de professors que han estat destinats a Eivissa per cobrir una baixa i es passen les seves setmanes d’estada a l’illa dormint dins el cotxe (perquè amb mil euros de sou no té sentit llogar ni que sigui una habitació a set-cents o vuit-cents euros al mes) fins a la situació denunciada per un informe recent de Càritas sobre la pobresa a les Balears: moltes famílies amb baixos ingressos, o amb ingressos precaris (treballadors de l’hostaleria, moltes vegades) que retallen la despesa en alimentació per poder pagar el lloguer (amb les conseqüències de tot ordre que implica retallar en alimentació, particularment dels infants). També, l’explicació del misteriós fenomen de la “plena ocupació” assolida a les Balears, i especialment a Mallorca, aquest passat estiu: com que ja és sabut arreu que els preus de l’habitatge en aquestes illes afortunades és impracticable, els hotelers han tirat aquesta temporada de la mà d’obra local (a preus que no permeten deixar de viure amb els pares o, molt pitjor, amb l’exparella, com succeeix també cada vegada amb més freqüència).

Va ser justament a començaments d’aquest passat estiu que es van reunir els governs valencià i balear per tractar conjuntament l’emergència habitacional. Concretament, es van trobar el conseller d’Habitatge de la Generalitat Valencia, Héctor Illueca, i el seu homòleg del Govern de les Illes Balears, Josep Marí, i —més enllà de constatar els paral·lelismes en la situació a les Balears i al País Valencià— van acordar demanar pisos del Sareb per dedicar-los a habitatge públic. En efecte, la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (altrament coneguda com a Sareb, altrament conegut com a banc dolent) té més de 8.500 habitatges al País Valencià (alguns en diuen Comunitat Valenciana, però és País Valencià), i un miler ben llarg a les Balears. Com que són pisos i altres habitatges procedents dels desnonaments causats per les hipoteques porqueria concedits per bancs i caixes en els anys de les vaques grosses, té sentit que ara tornen a ser destinats (almenys una part) a habitatge.

Desconec com han evolucionat els bons propòsits plantejats pels consellers Marí i Illueca, però la recerca i/o la construcció d’habitatge protegit, tot i que puguin ser necessàries com a mesures d’emergència, no deixen de funcionar com a pal·liatius o pegats a una situació amb causes ben conegudes. La sobreexplotació del territori, l’especulació urbanística, un mercat amb uns preus fora de control, i una saturació turística que fa que els guiris literalment envaeixin els pobles, els barris i les zones que fins fa poc eren pròpies de la població indígena, es troben al darrere del problema. El famós turisme de qualitat han resultat ser multimilionaris europeus, amb fortunes de procedència sovint dubtosa, que compren o fan construir a preus exorbitants les seves mansions amb heliport inclòs, que rebenten el preu del metre quadrat. Aquesta és l’estricta lògica del mercat, però si la lògica del mercat no és corregida d’alguna manera, ens podem trobar amb un triple èxode: per motius climàtics (la Mediterrània és un dels punts on més es fa notar l’escalfament del planeta, i les Balears un dels indrets més escalfats de la Mediterrània), per falta d’oportunitats laborals (també per als joves amb titulació universitària no vinculada al turisme, i que no troben feina aquí) o per falta d’accés a l’habitatge.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).