Un crit pel món

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’acció de dues joves apegant les seues mans als marcs de las Majas de Goya, al museu del Prado, després d’haver escrit 1’5 ºC en la paret, ha fet la volta al món. Aquesta acció s’uneix a altres semblants realitzades a museus, davant d’obres de Van Gogh o Monet. Els activistes climàtics (una denominació que quasi sembla distòpica) han trobat per aquesta via una manera de cridar l’atenció dels mitjans i colar-se en les graelles informatives. Els comentaris sempre són negatius, fins i tot per periodistes acreditats i preocupats pel canvi climàtic. Diuen: aquest no és el camí. O bé, quina culpa tenen les obres d’art?

I, tanmateix, a mi m’emociona veure dues joves quasi adolescents enfrontar-se en solitari a aquell escarni públic, i superar les pors i dur endavant una acció de protesta tan valenta. Em pose en el seu lloc i m’admira el seu coratge, la seua decisió i el seu gest per intentar salvar alguna cosa d’aquest planeta que se’n va a marxes forçades. Perquè el missatge de les activistes és molt potent, i ens ve a dir que els nostres ecosistemes naturals són tan o més importants que Van Gogh o Monet. O que lasMajas. Per exemple, ve a dir que cal salvar Doñana, i que cal regular el turisme de tota la costa de Màlaga si de veres hi ha voluntat. Ve també a dir que el Mar Menor és una joia equiparable a tota l’obra de Goya reunida, i que si es vol recuperar cal reduir l’agricultura extensiva, tancar pous il·legals, explotacions agrícoles, etc. Ve a dir que la desaparició de les glaceres dels Alps o dels Pirineus és com la destrucció de tot Cézanne. O no és així?

Rafael Armengol

Les accions d’aquestes activistes tenen aquest contingut reivindicatiu clar. Escriure 1’5 ºC  és com dir 451 ºF: és un símbol de desesperació, al davant d’una incapacitat col·lectiva per reaccionar i per conduir les coses per un camí mitjanament sostenible (si és que aquest terme té encara algun sentit). En canvi, el món, enlloc de complir els protocols més o menys acordats en les cimeres climàtiques, els incompleix sistemàticament, i, a més a més, es troba a hores d’ara enfangat en una guerra a Ucraïna, en una crisi energètica sense precedents (cosa que no impedeix a les empreses energètiques traure beneficis astronòmics), important gas dels EEUU obtingut mitjançant tècniques de fracking (prohibides de moment al nostre país) i produint una petjada de carboni de la qual ningú no vol parlar. Els líders polítics són com estruços, o com pollastres sense cap.

I, tanmateix, el món burgés i benpensant s’escandalitza perquè dues joves han posat pega en les seues mans i les han adherit als marcs de las Majas. Potser hi ha altres formes de cridar l’atenció dels mitjans, és cert. Però el que resulta important, al capdavall,  és despertar el debat públic, i ausades que ho han aconseguit. Perquè, comptat i debatut, a ningú no se li escapa que el mercat de l’art, i per extensió, els museus, entren de ple dins d’aquest món capitalista i neoliberal, de turisme anorreador de masses, que també critiquen les activistes. I que el seu gest no és tan innocent i gratuït.

En realitat, el seu acte és un gran crit de desesperació. És el crit de Munch pel nostre món.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Martí Domínguez
Martí Domínguez