L’1-Òc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les qualitats dels catalans més universal és aquest convenciment tan arrelat que tenim que la nostra merda carda menys pudor que la dels espanyols. Sí, com la cançó d’en Quimi Portet. I val a dir que certament en els darrers temps corre una substància dins el moviment indepe que fot una flaire descomunal.

La mostra més recent és una resolució al DOGC de la setmana passada, de nomenament dels membres de la comissió de valoració de les sol·licituds de subvencions per promoure l'occità a Catalunya. És prou sabut que al nostre país quan algú vol remenar les cireres sens que es pugui dir que ho fa, crea una comissió i hi posa els amics. El que més sobta, tanmateix, no és pas que els experts externs nomenats d’aital comissió siguin tots ells professors universitaris catalans, molt respectables en el camp de les filologies romànica i catalana, per bé que sense pràcticament cap tipus de lligam directe amb la societat civil occitana. El que de debò fa feredat és que, quan finalment la Generalitat es digna a obrir una línia d’ajuts al foment de la llengua occitana, no convidi a la comissió d’avaluació cap representant del govern d’Aran, cap representant de la societat civil occitana, o, directament, cap aranès. Per no fer-ho, ni tan sols convida l’assessor en matèries araneses de què disposa la mateixa Generalitat. Algú s’imagina el crit al cel que hauríem exclamat a Catalunya si, ara fa deu anys, des de Madrid s’hagués obert una línia específica de subvencions per a la promoció del català a Espanya i el jurat fos format només per espanyols i cap català? Algú em pot dir com hauríem reaccionat si la Generalitat no hi hagués estat convidada?

Certament, fa temps que predico que Aran i Occitània són la prova del cotó fluix del suposat caràcter català democràtic, tolerant i respectuós amb la diversitat. Miro d’explicar que en funció de com la nova República tractarà els occitans sabrem de quin mal jacobí haurem de morir la resta. Miro de fer veure als catalans que som nosaltres els primers interessats d’apuntalar l’autogovern d’Aran a través d’una República Confederal, perquè a la llarga som els qui més hi guanyarem. Per això, quan fa gairebé un mes les entitats sobiranistes van presentar la samarreta de l’11 de setembre, vaig pensar que els missals occitanistes d’uns quants havien tingut el seu efecte. Em va alegrar de veure que el polit disseny d’en Jordi Calvís presentava un Sí ben gran al bell mig del camisot, a partir del qual es desgranaven els “sís” en d’altres llengües. La primera de totes, esclar, l’occità. Seguidament, el castellà, i, a continuació, la resta de llengües més parlades a casa nostra, totes elles amb una grafia progressivament més reduïda.

Però la política no és pas feta de samarres i domassos, sinó més aviat d’urnes, paperetes i resolucions al DOGC. I en aquest terreny, com bé dèiem abans, la merda apreta i l’oloreta canta.

Dissabte passat la diputada aranesa de la CUP, Mireia Boya, va piular “Si la papereta del referèndum no està en occità a tot Catalunya serà 1 gran error. Repetirem mateixos patrons centralistes dels que volem fugir”. És ben trist que encara ara, onze anys després d’instaurar l’oficialitat de l’occità a tot Catalunya i passats set anys d’aprovar la llei que la regula, calgui fer piulades d’aquest caire o documents com el del CAOC. ¿Recordeu com n’era d’humiliant de veure aquell reguitzell d’autonomistes panxacontentes que el 2001 jugaven a demanar a l’Aznar el CAT a la matrícula del cotxe sens que ningú no els fotés ni cas? Però encara són més tristes algunes de les respostes que la diputada va rebre dels mateixos independentistes.

Com diantre s’explica que, després de tot, la llei del referèndum proposi que les paperetes siguin en català i castellà a Catalunya, i en català, castellà i occità només a l’Aran?

Parlem clar: com diantre s’explica que, després de tot, l’article 7 de l’esborrany de la llei del referèndum proposi que les paperetes siguin en català i castellà a Catalunya, i en català, castellà i occità només a l’Aran? La pura realitat és que durant la darrera dècada la Generalitat ha utilitzat la relació de Catalunya amb l’Aran tant com ha volgut d’exemple d’allò que Espanya hauria d’haver fet amb Catalunya. I certament en un pla teòric tot és ben idíl·lic a casa nostra. Passa que després els discursos viuen més sobre el paper que no pas d’acords, mesures i dispositius concrets. Si som mínimament honestos, i mal pesi a alguns, haurem de reconèixer que, de moment, l’únic polític català que, ocupant càrrecs de govern de primera fila, ha entès i tractat la qüestió occitana amb la importància i la complexitat que es mereix, ha estat Josep-Lluís Carod-Rovira.

Amb una Generalitat que nomena comissions d’aranès sense tenir en compte el Govern d’Aran, i un Parlament que promou lleis de referèndum que no respecten l’oficialitat de l’occità arreu del país, amb quina autoritat moral i política demanarem al Síndic d’Aran que l’1 d’octubre s’arrisqui per Catalunya i posi les urnes a la Vall?

Em temo que la solució només pot venir del President Puigdemont, a qui, modestament, adreço un prec des d’aquí: President, feu que l’1 d’octubre jo també pugui votar en ma terra del Vallès en la llengua que ha donat noms tan preciosos com el de la diputada Mireia. O el de la vostra filla, Magalí. Mercès.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.