Setze de setembre de 1983, primer dia d’escola. Na Joana, una jove mestra mallorquina, camina decidida cap a la feina. Cabells curts, ulleres de sol Ray-Ban, vestit blanc amb flors brodades i una senalla ben carregada que penja de l’espatlla dreta. A la mateixa mà, un munt de carpetes. La mà esquerra és per al fill petit, que a punt de complir tres anys afronta cofoi la incorporació a la “vida dels nins grans”. Mitja passa enrere, les dues filles —de sis i deu anys— segueixen el ritme decidit de la matriarca. La imatge és tan poderosa que un fotògraf d’un diari local la immortalitzà i l’endemà es convertí en una de les estampes destacades del rotatiu.
Antigues alumnes de na Joana recorden que ella va ser la primera persona que els va parlar de sexe. Per cert, no havia pensat a dir que era mestra a una escola de monges. D’altres exalumnes diuen que va ser ella qui els va inculcar la passió per la lectura; un llegat francament mal de superar. Na Joana sentia autèntica passió per la seva feina, tant que sovint feia classes de reforç gratuïtes; tot perquè ningú no quedàs enrere. Fumava Ducados, li agradava beure cervesa i tenia un humor àcid que sovint ruboritzava. Sempre va ser rebel i una provocadora, se sentia identificada amb el paper i va servir de referent a moltes generacions que avui la recorden amb enyorança. Passada la cinquantena li diagnosticaren Parkinson i va haver de jubilar-se abans d’hora. La seva passió per l’ensenyament i l’entorn acadèmic era tan gran que sovint feia visites a l’escola i dinava al menjador amb mestres i alumnes. Tot per no perdre el contacte amb allò que tan feliç la va fer i que li va permetre fer feliç tanta gent. El Parkinson, implacable company de viatge, deteriorà progressivament les seves capacitats i la seva autonomia. Ja en un estat avançat de la malaltia, li diagnosticaren l’afegitó de l’Alzheimer. Sí, Parkinson i Alzheimer. Diuen que la vida no és justa o injusta, que just és com és. No sé què dir-te, la veritat. Sigui com sigui, aquestes són les cartes que li tocaren a na Joana. A ella i al seu incondicional Xavier. Quin home, sempre fidel, sempre al seu costat, sempre posant-la per davant de tot i de tots. Gràcies a la dedicació del seu espòs, na Joana va poder fer milions de coses que en qualsevol altre univers paral·lel ni s’haguessin plantejat. Però tot té un límit i el que marquen el Parkinson i l’Alzheimer és dur. Na Joana era la meva mare. És la meva mare. No hi és, però hi és. Fa molta estona que va partir, però encara no ha partit. Pràcticament no parla, pràcticament no menja, no camina, no pot fer res. És un ésser que al matí es desperta i a la nit s’adorm. Alguna vegada, davant alguna broma o comentari àcid, dibuixa mig somriure per desconnectar-se tot seguit. I beu tònica, molta tònica. És un dels pocs plaers que li queden. Sovint pens en el dia que el seu cos, a la fi, s’apagui. He de reconèixer que esper que aquest dia arribi ben aviat. Si pot ser avui, que no sigui demà. A la vegada, em fa molta por afrontar el moment. Estic segur que si na Joana que aquell primer dia d’escola de l’any 83 pogués veure na Joana actual, cercaria la manera d’acabar amb el calvari. Com que ella ja no és ella, no pot recórrer a l’ajuda legal per morir. I aquí estam. Sovint apareix als meus somnis, sana i disposada a dir impertinències, i feim una xerradeta. Normalment em despert amb els ulls banyats i un nus a la panxa mal d’explicar. Donaria el que fos per poder fer una darrera xerradeta amb ella, de les de veres. De fet, em pesa a la consciència la sensació de no haver-ne fet moltes més. Per culpa meva, òbviament.
