República resilient

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa pocs dies va morir Herman Daly, referent de l’economia ecològica, aquell corrent que considera primordial incorporar els límits biofísics del planeta a qualsevol anàlisi o previsió econòmica. En una de les darreres entrevistes que va concedir, aquest estiu al New York Times, afirmava el següent: “En cert moment vaig estar a favor d’un govern global. No sé què em va fer canviar d’opinió. Potser passar sis anys al Banc Mundial em va fer pensar que la governança global és com una quimera. Crec que estem atrapats amb els estats nació. Però el globalisme s’oposa a l’internacionalisme. El globalisme diu que cal esborrar les fronteres nacionals (...). L’internacionalisme diu que les fronteres nacionals són importants, però no són la cosa definitiva”.

Per la seva banda, Eudald Carbonell, que acaba de publicar un llibre sobre el futur de la humanitat, afirmava també en una entrevista d’aquest estiu que “des del punt de vista evolutiu, la globalització és l’error més gran de la història humana, perquè tendeix a uniformitzar el sistema en lloc de mantenir la diversitat”. I afegia el següent “En cas de crisi, com que no hi ha diversitat, no hi ha alternatives, fet que porta al col·lapse del sistema. Aquest és el punt en què estem ara”.

Amb tota probabilitat, la crisi dels combustibles fòssils portarà, per l’encariment del transport, a revertir el trànsit global de mercaderies i això significarà una relocalització de l’economia. Matèries primeres, algunes de les quals comencen a escassejar, com ara els minerals; manufactures que depenen d’aquestes matèries primeres, i aliments, la producció dels quals també es veurà afectada pel canvi climàtic; són tres mercaderies que a una societat com la nostra li arriben dels llocs més re-
còndits. I això ja està començant a canviar.

La pregunta que se’n desprèn és si aquesta relocalització de l’economia implicarà una relocalització de la sobirania. Si la nova era que comença, la que combina la crisi climàtica amb un ineludible descens energètic, mantindrà les formes polítiques actuals o també es veuran afectades. Com en la reflexió de Daly, no crec que els estats puguin desaparèixer. Tampoc crec que un món articulat en estats sigui contradictori a bastir, a partir de l’internacionalisme, solucions d’abast planetari. La qüestió clau, sempre, està en mans de quins sectors i classes socials es troba el poder estatal. La pregunta no és si amb estats o sense, sinó quina mena d’estats.

Tradicionalment, els estats han estat una eina en mans de les classes dominants, per bé que sempre hi ha hagut lluites al seu interior que han permès la conquesta de drets i benestar material per a les classes populars. No és el mateix, per entendre’ns, una monarquia dictatorial que una república constitucional. Amb la globalització, el poder de les classes dominants no ha minvat, ans al contrari. I el desdibuixament dels estats només ho ha estat en alguns aspectes, per facilitar la circulació del capital. Perquè en les últimes dècades l’estat no ha desaparegut pas: les fronteres s’han endurit, com per exemple el Mediterrani; els pressupostos militars han augmentat, i fins i tot en l’anterior crisi vam veure com acudien al rescat dels negocis d’aquestes classes dominants.

Sabem a quins interessos ha beneficiat l’actual Estat espanyol i el seu règim del 78. Sabem, però, que cal utilitzar el poder dels estats per a fer la transició ecosocial, per a superar el capitalisme fòssil. La qüestió que ens hauria de preocupar és respondre per què una República Catalana, a les nostres mans, és l’eina més vàlida per a la resiliència als efectes del canvi climàtic i el descens energètic. En continuarem parlant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).