València en Comú en la cruïlla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No calen massa oracles per augurar com de durs i extenuants seran per a l’alcalde de València, Joan Ribó, els dos anys restants per esgotar la legislatura. I ho seran per la croada periodística en contra dels principals diaris de la capital, però sobretot per tant d’enemic com té dins de casa. Començant per un cos funcionarial d’uns cinc mil efectius i fonamentalment identificats amb els anteriors inquilins del Partit Popular. 24 anys de rutines, bons sous i pagues extres donen per convertir la justificació de l’oprobi en supervivència i, per últim, en genètica heretable per infecció de cèl·lules mare. La tebior amb què el govern de la Nau ha abordat la renovació de funcionaris malfaeners, addictes al règim anterior i hostils al canvi, és alarmant. A Barcelona, per exemple, el 30% de la plantilla fou remoguda i a Saragossa es contractaren un miler de nous treballadors tot i l’amenaça de Cristóbal Montoro i la censura a la despesa municipal.

A València, no res. La quinta columna dels 5.000 contempla divertida els primers indicis de la tragicomèdia una mica grega i molt hortolanament valenciana. Un espectacle amb tubes i trombons que podria escenificar-se al Palau de la Música perquè portàrem els nostres gossos i udolàrem junts davant el paral·lelisme zoològic dels lloms acaronats i l’afició pel perfum de culs aliens. I també el mos a la jugular. Un moviment fulgurant, normalment de costat, que Ribó ja ha encoratjat des dels socis de govern. Sobretot al PSPV. Una bocada, però, que anirà fent-se més profunda a mesura que cresca la fam demoscòpica i l’ambició turística.

La dimissió de Jordi Peris obri una època de gran incertesa a València en Comú i per a la salut política del Govern de la Nau i el seu alcalde, Joan Ribó


De fet, a Ribó caldria recomanar-li un collarí d’aquells de coll sencer i ben blindat. Per la seua esquerra ja se sent el soroll d’incisius i canins esmolant-se. El passat 11 de juliol, Jordi Peris, portaveu de València en Comú, tercera pota del tripartit, va dimitir en ser desnonat per una UTE interna per agafar el control del grup. Peris havia estat un soci de formes poc transgressores, més aviat tranquil·les, i proper al tarannà ecologista, il·lustrat i d’un comunisme en franc declivi de l’alcalde. La regidora d’Habitatge, Maria Oliver, serà portaveu i encapçalarà una formació en un estat de ruïna més preocupant que qualsevol de les 300 cases del Cabanyal que gestiona i que, en dos anys, no ha estat capaç de rehabilitar-ne ni que siga una sola. Ja se sap que les lluites internes ocupen massa temps i confonen el diccionari o el cementeri amb la cosa, la causa, allò públic o allò púbic.

No seria la primera volta que Oliver fa ús de la confusió en benefici propi. La seua eclosió va ser just al final de la creació de València en Comú. Mai no participà en les assemblees i si tampoc ho féu massa en la campanya va ser per evitar que les capacitats oratòries generaren nous dubtes en aquells greus moments de trasllat polític. Ara Oliver s’ha arrenglerat amb Manuel Colomer, l’exiliat d’Esquerra Unida que no pogué derrotar l’homenet Amadeu Sanchis, i que té com a mascaró de proa Neus Fàbregas, regidora que substituirà Peris quan torne d’un viatge a Austràlia tot el mes d’agost i que ja va assessorar el tercer edil del grup, Berto Jaramillo, fins que aquell la despatxà per males maneres amb el personal de la regidoria.

El tàndem Oliver-Colomer ha gastat un joc clàssic, i no per això menys groller, per descavalcar Peris: fondre-li l’escassa base política als peus. I això és el que va suposar el cessament de Rafael Monterde, ex-gerent de Les Naus a proposta de Peris, per una suposada col·laboració amb la trama de Cooperació del cas Blasco pel qual no està investigat. En tot cas, apareix al sumari com a autor d’uns correus electrònics teòricament comprometedors per la seua familiaritat amb Marc Llinares, excap de Cooperació i un dels protagonistes principals del saqueig. Monterde ha defensat que ho féu per infiltrar-se al grup delictiu i extraure’n una informació que després filtrà a periodistes i partits polítics. Un fet demostrat tot i que ara Esquerra Unida ho negue. Bé que ho podrien contar Marina Albiol i Ignacio Blanco.

L’assassinat polític de Monterde comptà amb la inestimable ajuda del diari El Mundo, molt preocupat per aquells correus però gens perquè Llinares continue treballant al Servei de Coordinació de Projectes i Estàndards de Qualitat de la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic. I també amb el suport de Valencia Plaza, des d’on li declararen una guerra sense treva. Val a dir que una de les primeres mesures de Monterde fou liquidar els aproximadament 500€ mensuals de publicitat que cobrava aquest digital.

Finalment, tota una confluència de grans aliances i amb la necessària caiguda prèvia de Monterde per a l’ensorrament de Peris. “Ara vull dos anys de pau”, ha expressat Oliver en clau interna. Esperem que els destine, per fi, a fer política per al poble.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.