Deu haver llegit el «Manual de resistencia» de Pedro Sánchez. I li ha fet un bon profit. Benjamin Netanyahu (Tel Aviv, 1949) tornarà a ser primer ministre d’Israel després que el donessin per mort políticament, i no una sola vegada. El veterà dirigent dretà, que aquest octubre ha complert 73 anys, dirigirà de bell de nou el Govern hebreu després d’haver passat un any a l’oposició.
Com es recordarà, l’estiu de 2021 una àmplia coalició en contra de Netanyahu, que havia ocupat el màxim càrrec executiu del país durant els anteriors dotze anys, assolí una fràgil majoria absoluta parlamentària per formar un govern alternatiu a la dreta. No va durar molt. Onze mesos després entrava en crisi per les profundes divergències ideològiques entre els seus membres, en especial posades de manifest quan s'hagué de votar —com es fa cada 5 anys— les mesures legals excepcionals per als territoris ocupats i que suposaren una dolorosa derrota parlamentària del govern encapçalat per Naftali Bennet, liberal, el qual es veié obligat a dimitir l’1 de juliol i convocar eleccions, les cinquenes en menys de quatre anys.
A l’estil de Leonardo DiCaprio a The Revenant (2015) a Netanyahu no hi ha qui el mati, políticament. Les eleccions de 2021 foren forçades per les greus acusacions judicials a les quals hagué de fer front. De fet, encara no està lliure dels tribunals, té pendent un assumpte concretat en acusació de suborn que el podria portar a la presó. No són pocs dels seus adversaris que pensen que podria maniobrar des del poder per desfer-se’n d’aquesta amenaça legal. Els seus seguidors, però, creuen amb la seva innocència i que tot és una mena de conspiració de l’esquerra i els partits àrabs contra el gran líder. Ell ha negat que pretengui aprofitar el càrrec per intentar desfer-se'n de l'acusació judicial, però el cert i segur és que alguns dels seus possibles aliats de dreta i ultradreta ja li han manifestat el seu suport si finalment ho intenta.
Israel és Netanyahu. Política, almenys. A favor i en contra, el país està dividit en dues parts. Una l'estima i l'altra l'odia. Sense terme mig. És el primer ministre que més temps ha estat en el càrrec i els israelians estan enfrontats entre dos blocs: els seus partidaris i els adversaris. No hi ha cap altra causa -i això en un país on no falten causes per enfrontar-se - que provoqui un enfrontament més dur. Netanyahu és el subjecte polític més important d’Israel.
El renaixement que ha experimentat els últims tres anys és espectacular. Just iniciat el 2020 s’arrossegava enmig de polèmiques sense fi i tot feia pensar que quan caigués el seu Govern i hagués de convocar eleccions anticipades seria esclafat per l’oposició. Però vet aquí que esclatà la pandèmia i Israel es convertí en un referent mundial a l’hora d’enfrontar-se als reptes que implicava el greu problema de salut pública. El disseny del programa de vacunació va deixar el món bocabadat per la via que va fer a l’hora d’inocular a alts percentatges de població, quan a Europa i als Estats Units el mateix procés s’endarreria moltíssim més. Les enquestes reflectiren l’èxit del Govern i la derrota que pareixia inexorable pocs mesos abans arribà a estar en dubte.
A les urnes, l’any passat, finalment Netanyahu va perdre el poder, és vera, però la recuperació de vot gràcies a la gestió durant la pandèmia li va permetre assolir un objectiu estratègic que ara s’ha mostrat com a essencial: que els adversaris no tinguessin prou suports per formar un govern estable. En efecte, Bennet va aconseguir que el fessin primer ministre, però la diversitat dels suports només tenia com a denominador comú l’interès que Netanyahu no seguís en el poder. No bastà per mantenir unida la fràgil majoria parlamentària que, finalment, el juny passat saltà pels aires.
Durant l’any que ha passat a l’oposició, Netanyahu, lluny de sentir-se derrotat, es revinclà contra el nou Executiu al qual titllava de «dèbil govern d’esquerres que amb el suport dels Germans Musulmans depèn dels partidaris del terror». Un missatge simple, populista, fals... però efectiu. A les urnes del passat dia 1 de novembre el partit que ell encapçala, el Likud, i els aliats ultra ortodoxos i d’extrema dreta sumaren prou vot per fer una clara majoria absoluta de diputats sobre els 120 que formen la Knéset, el Parlament: el Likud s’ha fet amb 31 representants, els ultradretans de Sionisme Religiós 14 i entre dues formacions ultra ortodoxes cal sumar-ne altres 20 a la probable -per no dir segura – nova majoria: 65 escons en total.
El bloc anti Netanyahu, amb el primer ministre interí Yair Lapid -des de l’1 de juliol substituí en el càrrec al dimitit Bennet – al seu front, ha rebut un seriós càstig. L’amalgama de partits liberals i progressistes que el formen s’ha quedat amb 50 escons. Serà el Parlament israelià amb menys representants de l’esquerra. El paradigma d’aquesta brutal caiguda és el Partit Laborista, que governà el país durant molts anys, que només ha obtingut 4 escons, la pitjor xifra de totes les seves concurrències electorals. El partit pacifista Meretz, el més esquerrà del ventall parlamentari, fins i tot es podria quedar fora de la cambra legislativa perquè l’escrutini provisional li atorgava menys del tall necessari -3,25% dels vots- per entrar-hi.
