El nom de Julio Camba

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sovint s’ha comparat Julio Camba amb Josep Pla: tots dos corresponsals, tots dos fins estilistes. Quan en una ocasió li preguntaren a Pla qui era el millor columnista espanyol, aquest va dir sense pensar-ho, que l’escriptor gallec. I és ben cert que en els articles de Camba hi ha alguna cosa de pregona i senzilla que els fa inimitables. Camba no parla de res i parla de tot, o per dir-ho així, sols parla d’ell, que és com no parlar de res. I, tanmateix, quina profunditat que tenen aquestes peces! Certament, algunes han envellit pitjor, però els grans títols com La ciudad automática o Un año en el otro mundo són encara un clàssic, a l’altura de la millor literatura europea. Per moments sembles llegir un Alphonse Allais, amb les seues paradoxes humorístiques, per altres un Larra renovat, amb una prosa límpida, de denúncia costumista. Articles com Mi nombre és Camba són peces d’orfebreria.

Per això he gaudit tant amb la biografia del professor valencià Francisco Fuster, que acaba publicar Julio Camba. Una lección de periodismo. Fuster, especialista en el periodisme d’inicis del segle XX, realitza un bon exercici de recerca, i mostra el perfil més humà del personatge. Ens explica com quan tenia setze anys Camba es va embarcar com a polissó cap a Amèrica, on hi va descobrir l’anarquisme, i on hi va ser el capitost i agitador durant una vaga general a Argentina. Apressat per la policia, el repatriaren, i a Madrid va dirigir la publicació El rebelde, on escrivia: “El combate nos llama. Hemos nacido para el combate como ha nacido el león para las selvas. Combatiremos, pues”. I va combatre tant que va acabar en presó dinou vegades.

Rafael Armengol

I, tanmateix, aquell àcrata declarat, pocs anys després va acabar escrivint a l’ABC, fent aquells articles d’un conservadorisme humorístic, refinats i enginyosos. Francisco Fuster explica com la guerra civil fou un pas més en la seua deriva dretana, i com va prendre partit per Franco, i en un article titulat El tabú, publicat a inicis de 1938, glossava la figura del general colpista: “¡Franco, Franco, Franco!... Una de las cosas que mejor demuestran la limpieza de nuestra vida pública es esta claridad con que pronunciamos todos el nombre del Caudillo. Franco. Francisco Franco Bahamonde. ¡Saludo a Franco! ¡Viva Franco!”.

La metamorfosi de Camba és quasi kafkiana. Com és possible que aquell lleó anarquista que es va jugar la pell d’aquella manera, uns anys després fera aquelles lloes al dictador? Francisco Fuster el compara amb Josep Pla i, certament, hi ha concomitàncies. Però si per a Julio Camba la postguerra el va assecar i mai més no va escriure res de profit, en canvi per a Pla fou una oportunitat inesperada. Fins i tot, ens podríem preguntar què haguera escrit si no s’haguera retirat a l’Empordà. Haurien aparegut Les hores? Hauria reescrit El quadern gris? Bona part de l’obra planiana és fruit d’aquell exili interior. A Pla el va salvar la llengua i el seu país, mentre que Camba, obertament antigalleguista, es va anar pansint i perdent l’humor, tancat en aquella habitació del Palace de Madrid, encofurnada i trista.

Mi nombre es Camba, deia cofoi el periodista. Ho pense. Però potser també era Gregor Samsa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Martí Domínguez
Martí Domínguez