La principal senya d'identitat del PP valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La llei de senyes d’identitat del poble valencià és la versió casolana de la carabassa de Halloween anglosaxona. Fa acte de presència a començaments del mes d’octubre i la tenim ben present durant unes setmanes.

Durant aquestes dates, coincidents amb el Nou d’Octubre i l’espanyolíssima festivitat del Pilar, els dirigents del PPCV juren que exorcitzaran els valencians posseïts pel dimoni català mitjançant una norma de tall punitivista que obrarà el miracle i els netejarà l’ànima malalta. Aigua beneïda contra els infidels.

La llei en qüestió, anomenada “de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià”, ja va existir en el passat —els populars van aprovar-la sobre la botzina, en 2015, dos mesos abans de perdre les eleccions—, però fou suprimida mig any després que el Govern del Botànic arribara al poder. Fins i tot la meitat del grup de Ciutadans votà a favor de la derogació, mentre que l’altra meitat s’hi abstingué.

El president i la secretària general del PPCV, Carlos Mazón i María José Català, van anunciar conjuntament, el passat 8 d’octubre, que una de les primeres lleis que aprovaran si recuperen la Generalitat serà la de “reconeixement, defensa i promoció de l’autonomia i les senyes d’identitat de la Comunitat Valenciana”. Entre els elements més nous figurarà “l’obligatorietat” de les institucions públiques de “defensar les nostres senyes d’identitat davant els tribunals”.

Mazón aspira a impedir l’ús de l’expressió “País Valencià” i a esborrar qualsevol referència a la unitat del català —en territori valencià— des d’una òptica eminentment coercitiva. En matèria lingüística, de fet, preveu que la llei incloga un apartat específic per a enfortir “la llengua valenciana, un dels símbols més rellevants de la nostra identitat”.

Curiosament, alhora que anuncia que “vetllarà per la seua protecció, per la seua conservació i per la promoció del seu ús”, subratlla que ho farà des d’un punt de vista “integrador i no excloent”. És a dir, sense situar al mateix nivell les dues llengües oficials, atès que Mazón proposa fugir d’”imposicions” i atorga un paper merament testimonial —“valorar-la com a mèrit” i no com a requisit en l’accés a l’Administració—, a la qual l’Estatut reserva la condició de “llengua pròpia”. Una integració desintegradora.

Encara més, els populars ja han advertit que la futura llei —si les urnes els són propícies— inclourà un apartat de reconeixement, protecció i suport a les entitats històriques o vinculades a festes i tradicions valencianes, una plèiade d’organitzacions entre les quals destaquen la Federació de Bous al Carrer i, òbviament, Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, els dos braços armats del negacionisme lingüístic. Ni una referència a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució impulsada pel mateix PP i blindada a l’Estatut, de la qual ara reneguen.

Comptat i debatut, el PPCV proposa perseguir fins a les últimes conseqüències qui diga “País Valencià” o gose lluir una quadribarrada en lloc d’una senyera coronada —ai, els alcaldes de tots els partits de la Marina Alta, l’Alcoià o els Ports, que la fan servir amb naturalitat...!— alhora que té la intenció de subvencionar entitats residuals i acientífiques que no respecten la normativa oficial de l’AVL.

És el PP valencià en estat pur, entestat a negar qualsevol llaç cultural amb la resta de territoris catalanoparlants. Un PP analfabet, que es fotografia cofoi amb espècimens reaccionaris del blaverisme més recalcitrant mentre censura obertament la designació de Joan Francesc Mira com a fill predilecte de València. 

“No podem tolerar que s’atorgue normalitat a una trajectòria que anteposa la cultura catalana a la valenciana i molt tendent a apostar pels Països Catalans”, va assenyalar la mateixa María José Català, que en el cognom porta la penitència. Ningú més no va escandalitzar-se per la distinció a l’erudit valencià per excel·lència.

I és que la llei de senyes, el zombi que cada tardor trau a passejar el PPCV, no naix d’una demanda social ni és enyorada per ningú. “Com qualsevol llei, podia resultar discutible; jo visc exactament igual amb ella que sense”, va afirmar l’expresident Alberto Fabra en l’entrevista que va concedir a EL TEMPS el febrer de 2017, un any després de la seua derogació.

La principal senya d’identitat del PP valencià és la confrontació per raons culturals. No, no hi ha un clam social per reinstaurar la llei de senyes d’identitat. Segons els baròmetres de la Generalitat, tan sols el 2% dels valencians observa la llengua com un dels tres problemes principals.

Això sí, onejar l’esperit punitiu de la norma situa en l’agenda política un tema en què la dreta se sent molt més còmoda que no l’esquerra. En són bona prova les reaccions als dos tuits que Mazón i Català van publicar el 8 d’octubre, minuts després de presentar el remake de la llei a la porta de la seu del partit.

La gran majoria d’elles, criticant-la o ridiculitzant-la, provenien d’unes altres coordenades ideològiques. Ben poques eren de satisfacció o de felicitació. La intenció, no obstant, era tot just aquesta: generar una reacció contrària que posara els focus sobre un aspecte que fa xalar la dreta i que deixa entreveure una esquerra desorientada o fins i tot renegada. Si provocacions com aquesta no foren respostes des de l’altra banda del tauler, no tindrien cap ressò i morien per inanició.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).