Pàtria eterna

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa un dia molt bonic, després d’una llarga nit de pluja. Les pedres calcàries del Montgó retenen aigua en les escletxes i cadolles, i la senda està humida, gens polsegosa. La terra és vermellenca, i a les Planes encara alguns cultiven la seua verdura, i encanyen tomaques, d’un cor tan roig com si s’haguera assaonat d’aquella terra fèrtil. És un paisatge tan mediterrani que per moments pot arribar a ser massa dens, amb una corporeïtat líquida que t’amera, amb la mar omnipresent estenent-se a l’horitzó, rutilant i vaporosa, que et fa badar i mirar-la amb enyor, com si hagueres perdut alguna cosa intangible i maldares per recuperar-la. Una mena d’ullal constant d’ensomnis i emocions.

Avance per la senda, entre una garriga formada per coscolls, llentiscles i argelagues, amb les canyes de la fèrula i dels fenolls, puntejant airoses el camí. Alguns pins creixen disseminats ací i allà, supervivents dels nombrosos incendis. Aquell territori fa olor de resina i brea, amb el cant de les cigales aclaparador, i amb els ruscs creixent a les zones més humides, amb els seus fruits vermells i temptadors com cireres. El Montgó és totèmic, grandiós i paquidèrmic, i com s’esdevé amb el Penyagolosa, canvia de faç, i des de Xàbia sembla molt diferent a des de Dénia. Com també li passa a la muntanya de Santa Victòria, pintada tantes vegades per Cézanne. Ho pense mentre seguisc la senda, i alguns esportistes baixen per la carena corrent, amb roba esportiva cridanera i sabates de plusmarquista.       

Rafael Armengol

Els margallons creixen per tot arreu, creant un paisatge d’allò més singular. Estenen les palmes, d’un verd obscur i llustrós sobre aquells troncs robusts, sotmetent el seu port a tota la insolació del dia. És una planta elegant, sòbria, d’una continguda bellesa: “Més mudat que un margalló”, diuen a Pego. Abans, els xiquets menjaven les tiges soterrades del margalló; quan no hi havia llepolies, aquells tronquets feien el paper de succedani. El metge Andrés Laguna, en un dels seus sucosos comentaris a l’obra de Dioscòrides, explicava que aquestes també tenien funcions afrodisíaques: “Cuanto a la natura y facultad de esta planta, no se ofrece que decir otra cosa sino que despierta la virtud genital y es propia de holgazanes”. Tampoc els dàtils, de color ambre ataronjat, grans com olives, tenen massa substància, però el farmacèutic Luis Mulet, en el seu estudi etnobotànic, afirmava que banyats en mel eren habituals per a “fer borrasca”, és a dir, durant una menjada abundant i festiva.

El camí s’enfila cap al cim, i enrere queden els margallons. Pense que des de Tortosa fins al migjorn valencià aquests dàtils reben el significatiu nom de pa de rabosa, i més amunt de l’Ebre ja li diuen pa de llop, i al margalló, bargalló. També l’anomenen sovint “palma”, i són nombrosos els topònims relatius, i que remeten a l’ús que es feia per confeccionar cabassos, cistelles, graneres i tota mena de derivats. Tot seguit, mire els fruits dels margallons, alguns rutilants, temptadors. Semblen dolços com gruixudes gotes de mel. D’aquella planta, la humanitat ho ha emprat tot: arrels, fruits i palmes. Potser és el símbol més preclar d’aquella mar infinita que s’estén als meus peus. Pàtria eterna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Martí Domínguez
Martí Domínguez