Tapar-se les orelles

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’article del 6 de setembre a El Temps, De l’espiral del silenci a l’espiral de la cridòria, tot just fa dos mesos, lamentava el clima babèlic en què havia entrat l’independentisme. Sobretot, entre els partits que defensen la independència, però també d’algunes organitzacions. I em demanava quin podria ser l’impacte en termes de desmobilització i d’una futura abstenció electoral, conseqüència de la creixent desconfiança, generalitzada i devastadora. Doncs bé, en els darrers dos mesos no tan sols no ha disminuït el brogit sinó que encara hi ha més cridòria. Escridassades entre partits, entre societat civil i partits, dins dels partits, escàndols entre periodistes, tertulians i polítics, i batibull en els nous espais d’interacció social. I si ja costa molt d’entendre que gent suposadament assenyada es deixi endur per una lògica tan autodestructiva, encara és més difícil saber perquè aquest nivell sonor eixordador no és aturat pels seus assessors de comunicació política.

El problema, ara mateix, ja no és de confrontació d’estratègies o de qui és més lleial al mandat del 1-O, i altres dilemes veritablement rellevants i que ens haurien d’ocupar. La cridòria ha arribat als nivells més baixos de desqualificació barroera, i fins i tot d’insults, de manera que és molt difícil imaginar un retorn a les maneres civilitzades. S’ha repetit molt aquella idea del bisbe sud-africà Desmond Tutu que recomanava que s’anés en compte amb com es parlava de l’enemic, perquè era amb qui caldria fer la pau. Ara mateix, però, és més que improbable un procés de pacificació entre aquells que el 14 de febrer havien aconseguit arribar a una il·lusòria, per inútil, majoria del 55 per cent dels diputats. No hi haurà pau ni a mig ni a llarg termini.

No sé si hi pot haver qui calculi que d’aquest clima de desqualificacions i de violència verbal en pot sortir guanyador. Però la meva opinió és que més aviat aquest ambient tòxic, sempre atiat des de fora de l’independentisme però amb la contribució insensata i entusiasta dels mateixos protagonistes del pim-pam-pum, només afavorirà els contraris a l’emancipació política dels catalans. Així, és molt probable que acabi sent l’independentisme qui aconsegueixi portar novament el PSC -el que va fer possible el cop del 155- a la presidència de la Generalitat. I, en aquest sentit -i només en aquest- caldrà donar la raó als qui sostenen que aquests anys hauran fet recular políticament el país.

Suggerir que l’independentisme hauria d’entrar en un període de calma, de silenci, de relació si es vol freda però no agressiva entre els seus partits i organitzacions, és una quimera. Hi ha massa interessos disposats a provocar el contrari, i massa ressentiments àvids d’abocar-hi gasolina. Ho hem vist en les declaracions d’alguns dels darrers nous consellers del govern. Si algú encara no veu relació entre l’expulsió del vicepresident Puigneró -que feia impossible aturar la sortida del govern- i la incorporació d’Ubasart, Nadal i Campuzano -una elecció pensada per fer impossible cap mena de reconciliació futura amb Junts-, és que viu a la lluna.

Tampoc el relleu de lideratges no sembla que resolgui gran cosa. A Òmnium i l’ANC ja s’ha fet, i si uns no ho tenen fàcil, els altres s’ho fan difícil. Ni és probable la renúncia al lideratge de Junqueras o Puigdemont, dues figures que catalitzen tota l’animadversió i la rivalitat. De manera que l’única alternativa que ens queda per evitar sentir la cridòria és tapar-nos les orelles!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús