Ara farem una cançó d’un grup referent per a nosaltres”. Quan es diuen aquestes paraules en un concert, el més habitual és que tot seguit sone una versió d’un artista internacional que va començar la seua trajectòria fa moltes dècades. Però, el passat dijous 13 d’octubre a la Sala Apolo de Barcelona, allò que es va escoltar van ser els acords d’una guitarra acústica i eixes línies que proclamen: “Provem d’encaixar en escenes boniques, en ports de diumenge farcits de gavines, en grans sobretaules on els avis canten, en nits vora el foc abraçats a una manta”. Eren Socunbohemio (Artur Viñas) i Ven’nus (Valèria N. Saurí) amb una interpretació senzilla, però molt tendra, del tema “Ens en sortim” de Manel.
Manel són un referent de la música catalana des de fa anys. Poques bandes poden presumir d’haver encapçalat les llistes de vendes de l’Estat amb tres discos consecutius (10 milles per veure una bona armadura, 2011; Atletes, baixin de l’escenari, 2013; i Jo competeixo, 2016). Tanmateix, reconforta comprovar com la seua feina (i la d’altres intèrprets coetanis com Els Amics de les Arts a Catalunya, Oliva Trencada a les Illes Balears o Clara Andrés al País Valencià) continua germinant en un temps dominat pel “perreo hasta el suelo”. Caldrà veure on arribaran els joves Socunbohemio i Ven’nus, però, de moment, ens deixen peces tan boniques com “Conte d’estiu”, el primer, i composicions compromeses com “Nena”, la segona.
Bellesa i compromís són paraules que també s’han d’emprar en parlar de la principal protagonista d’aquella nit a l’Apolo: la pianista i cantant Clara Peya. Lluny de sentir-se una referent, la palafrugellenca ha bastit un discurs musical d’avantguarda que hibrida diversos gèneres (clàssica, jazz, pop, electrònica) amb un fil argumental que reivindica l’alteritat. Precisament, eixos són els elements que va destacar el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya en concedir-li un dels Premis Nacionals de Cultura en 2019. En el concert mencionat, Clara Peya tancava la gira del seu últim disc, Perifèria (Vida Record, 2021), on dirigeix la seua mirada als espais situats als marges.
Si bé el piano nu i lluminós de Clara Peya és un instrument suficientment poderós per si sol, l’artista sempre ha buscat complicitats. Envoltada d’un gran i nombrós equip, sobre l’escenari estava acompanyada pel bateria Dídak Fernàndez, el cantant Enric Verdaguer Henrio i el multiinstrumentista Vic Moliner. I per fer la festa grossa, res millor que reunir més amistats i referents com Tribade, Magalí Sare, The Sey Sisters i Albert Pla. Des de més lluny van arribar dues representants de Jornaleras de Huelva en lucha, col·lectiu feminista i antiracista que lluita pels drets de les treballadores del camp davant la inacció dels sindicats. Qualsevol pot col·laborar amb elles a través de Goteo o comprant la cançó “Mujer frontera” gravada per la mateixa Clara Peya, Alba Flores i Ana Tijoux.
Finalment, vostè i jo coincidirem que EL TEMPS també és un referent. Llevat que la lectura d’aquesta revista forme part d’alguna pràctica masoquista que desconec (potser entre les persones que no accepten la normativa fabriana i derivades), nosaltres identifiquem aquesta publicació amb valors com la veracitat, la credibilitat i la fiabilitat. Per eixe motiu, vull acabar aquesta primera columna mostrant el meu agraïment per permetre’m opinar d’allò que considere oportú mitjançant aquestes pàgines. Espere que la inclusió del meu nom entre les signatures il·lustres d’aquest mitjà no supose un esborrall en la destacable trajectòria d’una capçalera que ja suma 2.000 números. Enhorabona i, una vegada més, moltes gràcies!
