Setze jutges...
València, octubre de 2022. Una decisió judicial prorroga la investigació oberta contra l’exvicepresidenta valenciana, Mónica Oltra, durant sis mesos. Cap sorpresa i un càlcul ràpid: la decisió d’estirar l’àpat judicial servit per la ultradreta quasi garanteix un procés contra l’exlíder de Compromís fins a abril, és a dir, a un mes i escaig del 28 de maig de 2023, data prou probable de les eleccions autonòmiques. Un marge impossible, fins i tot, per a poder aplicar la decisió d’incloure a dit “personalitats de Compromís” a les llistes electorals. I és que, posats a defugir la democràcia enutjosa, sembla que la judicatura espanyola encara en sap més que la cúpula de Compromís.
...d’un jutjat...
La providència judicial arriba mes i mig després que la síndica de Compromís, Papi Robles, demanés l’acceleració del cas d’Oltra per a “fer justícia”. La resposta del jutjat, és clar, ha estat embolicar la troca mig any més. Supose que Robles faria la petició per inèrcia, perquè tocava, ja que fer-la seriosament hagués estat un exercici d’ingenuïtat massa gran. No debades els jutjats espanyols porten anys —en concret, des de 2015— boicotejant el resultat de les urnes i posant pals a la roda del Botànic, tot carregant-se el decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, la versió més ambiciosa del decret de plurilingüisme o la comarcalització del País Valencià.
...mengen el fetge...
Compromís faria malament, però, de pensar que la repressió judicial s’ha inventat ara i en la seua contra. Només cal recordar el paper inquisitorial de l’aparell legislatiu de l’estat en el procés català o, tirant dècades enrere, contra els moviments socials. Tres exemples: el jutge que va condemnar l’assassí de Guillem Agulló a catorze anys de presó —només en va complir quatre— en no trobar motivació política a l’agressió. O aquell altre que, sense cap prova, va empresonar durant sis mesos sota el règim FIES a quatre joves anarquistes per un delicte inexistent de terrorisme. O els jutges que, davant la ultradreta, com l’Operació Panzer, mai no troben les proves necessàries per a condemnar.
...d’un penjat.
Sempre hi ha un jutge per a perpetuar l’estat de les coses. Per a arxivar les causes del cas Púnica contra Esperanza Aguirre i el seus sequaços —fet que es va produir, per cert, el mateix dia que la pròrroga del cas Oltra— o per a absoldre el PP per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas perquè, oh, casualitat, són “fets no acreditats”.
Si el penjat es despengés...
Són els mateixos jutges que no veuen violació o en rebaixen la gravetat perquè la dona no va resistir-se a l’envit de cinc homes que li doblaven en pes i salvatgisme. Els que troben raonable multar algú per parlar valencià o els que mai solen acreditar la violència policial, però apliquen la llei mordassa amb zel, tot convertint les denúncies dels antiavalots en paraula de Déu.
...els jutges ja no menjarien...
La justícia espanyola ha esdevingut l’exèrcit togat de l’estat que ataca la dissidència amb interpretacions esbiaixades de la llei fins a transformar-la en una arma repressiva. Una nòmina de jutges, amb balança trucada i sense bena als ulls, farcida de cognoms compostos i elits hereditàries, nodrida generació rere generació pels qui criden “puta” des de la finestra del col·legi major.
...fetge del penjat.
Una judicatura que és reflex fidel d’Espanya: democràcia a mig fer o dictadura sense soterrar. Un embarbussament que no pot oferir més que buscar una manera urgent per despenjar-se’n.
