Aquest 28 d’octubre es compliran 40 anys de la primera victòria electoral de Felipe González, que es va materialitzar aquell dia del 1982. L’efemèride ha motivat distints actes de celebració, de nostàlgia i de consens entre les diferents famílies del socialisme estatal, i esdevé també una arma de munició preelectoral interessant –que siga efectiva és una altra història– davant un moment en què les enquestes, llevat de les del CIS, auguren una victòria segura del PP a les pròximes eleccions estatals, que s’han de celebrar dins d’un any.
Girant la mirada enrere, la primera victòria de Felipe González a l’Estat espanyol evoca un optimisme bastant generalitat al si d’una societat que recentment havia abandonat una dictadura i que només un any i mig abans havia viscut l’ensurt d’un intent de colp d’Estat. Després d’una Transició sagnant –a ulls de molts espanyols modèlica gràcies a la gran campanya mediàtica que va ensucrar aquell procés polític– semblava que arribava el moment d’una estabilitat en què les coses només podien anar a millor. Tal com solen anar quan tot està per fer.
I de fet, si un es fixa en episodis polítics d’aquella època, hi havia alguns miratges que, efectivament, convidaven a l’optimisme. Va ser en aquell context, entre el colp d’Estat de Tejero i la victòria de Felipe González, que es va aprovar la polèmica LOAPA, una llei adreçada a contindre el desenvolupament autonòmic pactat i que sempre s’ha relacionat amb l’objectiu de calmar els colpistes, escandalitzats amb la possibilitat que l’Espanya de sempre, la que ells havien creat, esdevinguera un Estat descentralitzat. Els promotors d’aquella llei sempre van negar aquesta relació, si bé amb arguments poc convincents. I tot i la decepció que va generar aquella llei, el cert és que el Tribunal Constitucional va fer cas dels recursos presentats per CiU i PNB per presumpta inconstitucionalitat, tal com finalment es va acabar decretant. Quasi la meitat d’aquell projecte de llei, la part nuclear, va quedar anul·lada.
El que es pretenia amb la LOAPA era que l’Estat limitara l’evolució autonòmica dels seus territoris a través de la intervenció directa del poder central. Era un toc d’atenció clar a les comunitats amb més aspiracions, concretament a Catalunya i al País Basc. Es posava de manifest, amb aquell intent, que per a l’statu quo la Transició i tot el que se’n va derivar no era un punt de partida, sinó un punt d’arribada impossible de superar. Amb tota la frustració que això comportava.
En canvi, el Tribunal Constitucional d’aquell moment va ser capaç de frenar tota una llei pactada per les grans forces majoritàries del moment, UCD i PSOE. Quaranta anys després, algú imagina aquell desenllaç? Més encara quan en joc hi ha el model d’un Estat que en aquestes quatre dècades s’ha anat centralitzant més i més. Independentment qui el governe, tot i que faça mal dir-ho.
Quaranta anys després no només hi ha hagut una regressió territorial en els discursos i en les accions dels principals partits espanyols, sinó que els nous partits que van sorgir arran el desgast del bipartidisme –amb l’excepció de Podem, que per contra també té un bon grapat d'iniciatives centralistes en el seu currículum–, s’han creat per a reforçar aquest centralisme i convertir-lo en un element elemental de la política espanyola. Encara més: el discurs que “amb les autonomies s’ha anat massa lluny” s’ha instal·lat de tal manera que tots els partits d’àmbit estatal, amb més o menys gesticulació, han assumit –com a mínim– en algun moment aquest criteri. Pel que fa a la justícia, si s’analitza el paper desenvolupat per aquest poder els darrers anys, que fins i tot ha qüestionat lleis vigents i consolidades com la de la immersió a Catalunya, no hi ha cap altra conclusió possible que la que indica la realitat: la regressió és ben manifesta. Tant que, amb la mirada d’avui, sembla impossible que el 1983 el TC derogara els fonaments bàsics de la LOAPA.
Tot i aquests elements, s’entén que el PSOE celebre el 40è aniversari de l’inici de la seua llarga hegemonia. Però si del que es tractava era de construir un país millor, en què el màxim nombre possible de persones se senten còmodes, en què hi haja un horitzó compartit i esperançador, es constata que aquestes celebracions només tenen la nostàlgia com a raó de ser. L’actualitat demostra que aquell 1982 no va ser el punt de trobada per teixir un futur millor, sinó l’arribada a un sistema inamovible i inqüestionable que molts dels qui el 1982 elogiaven ara, per contra, el rebutgen.
