Josep Pla explica, en una entrada de Notes del capvesprol, que el gran problema de la literatura és l’adjectivació. En molts sentits, Josep Pla era un caçador d’adjectius. Mentre es preparava una cigarreta, segons la imatge que ell mateix va divulgar, anava a la captura de l’adjectiu exacte. Un impressionista de la llengua. Després els disposava en gradació: un de físic o descriptiu, un altre sensorial i, finalment, un d’ordre moral. Joan Fuster feia broma, perquè de vegades els adjectius planians eren una mica forçats (“Roma fa color de pollastre rostit”). Si els adjectius fusterians són com escalpels, freds i secs, els de Pla són saborosos, per a sucar pa.
Això és degut a la diferent mirada que projectaven sobre la realitat: la de Pla era la d’algú inextricablement ancorat al territori, on cada element del paisatge té la seua denominació exacta. “Adjectivar els substantius, posar darrere el substantiu l’adjectiu que li correspon, no es pot fer a la babalà, a si l’encerto l’endevino, frívolament. S’ha d’haver observat i meditat prèviament”, escriu a Notes del capvesprol. En Pla hi ha un Coromines, o un Alcover, algú que va a la captura de la paraula exacta. Un enamoriscat de les paraules. Al mateix temps, hi ha una constant exigència de construcció metafòrica (el cel té “una carnació d’albercoc” o “de suc de taronja”). Fuster no necessita aquest recurs, perquè la seua percepció de la realitat no és física, ni molt menys costumista. Els seus articles són construccions mentals, i amb un adjectiu en té prou. En cas que necessite adjectivar. Fuster és un enamoriscat de les idees.
Josep Pla, en les seues novel·les, quasi s’oblida de l’argument, i passeja el seu espill stendhalià per la realitat, fixant la seua mirada lúcida sobre els fets, i buscant la millor manera de definir-los. Tant Nocturn de primavera com El carrer estret són un vertader recital d’adjectius, un pirotècnia verbal de primera magnitud. No obstant això, potser aquest fet no és prou per a armar una novel·la, que necessita una mínima trama. Allò que força l’escriptor a haver d’explicar els ets i els uts de les relacions personals, i a haver d’eixir del nínxol de confort de l’adjectivació o de l’argumentació. Cal narrar, avançar, desplegar un ventall de relacions personals, i, a més a més, interessar el lector. Per a desenvolupar una novel·la d’aquestes característiques cal una forta bastida, i on l’adjectivació de colp i volta es converteix en un problema menor.
Tampoc serveix de gran cosa una prosa aforística, plena de paradoxes i d’escepticisme. La novel·la requereix anar a l’era, empolsegar-se, jugar-se-la en tots els sentits, prendre partit. No és prou amb crear una gran galeria de personatges, sinó que allò que s’explica interpel·le el lector, s’hi trobe identificat, puga sentir-se d’alguna manera part de la història. Potser per això, ni Pla ni Fuster varen desenvolupar-se com a novel·listes: potser els faltava imaginació, o potser els faltava coratge. O, senzillament, els feia mandra. Fuster reclamava novel·les als escriptors valencians, però ell va defugir el repte. Somiem amb una novel·la seua, creant personatges de carn i ossos. No ho va fer. Pla ho va intentar i no es va sortir. Comptat i debatut, cap dels dos era novel·lista. Però cadascú, a la seua manera, va bastir un món insondable.
